Menú principal

Índice de Scripta Nova

Geo Crítica
Scripta Nova
REVISTA ELECTRÓNICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES
Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98
Vol. VII, núm. 153, 15 de noviembre de 2003

REFLEXIONS I PROPOSTES AL VOLTANT DEL SISTEMA ELECTORAL A CATALUNYA: CONSELLS COMARCALS, DIPUTACIONS, PARLAMENT I REPRESENTACIÓ A CORTS

Jesús Burgueño
Universitat de Lleida
burgue@geosoc.udl.es


Reflexions i propostes al voltant del sisteme electoral a Catalunya: consells comarcals, diputacions, Parlament i representació a Corts (Resum)

Es presenten els sistemes electorals vigents a Catalunya en els consells comarcals, les diputacions i el Parlament. S’analitzen en particular els aspectes geogràfics: les circumscripcions i la representació política dels territoris. Es discuteixen les alternatives proposades. Es treballa amb la hipòtesi d’un increment en el nombre de comarques i en el de províncies (que serien anomenades vegueries), d’acord amb les directrius senyalades en l’anomenat Informe Roca. Es propugna la presència dels alcaldes en el Consell comarcal i dels presidents dels consells comarcals en la Diputació. Es defensa la introducció d’una part d’elecció directa en la composició de consells comarcals i diputacions. Es propugna una llei electoral del Parlament català de caràcter continuïsta i pragmàtic, adaptada a un increment de les circumscripcions electorals de 4 a 7. S’adapta el sistema electoral del Congrés dels Diputats a la creació de 2 noves províncies: Catalunya Central i Terres de l’Ebre.

Paraules clau: geografia electoral, geografia política, comarca, província, Parlament.


Thoughts and proposals about the electoral system at Catalonia: councils of comarca, provincial diputacions, Parliament and representation to Cortes (Abstract)

The different electoral systems in use at Catalonia (to the Parliament and to the two local entities that have a role of assisting municipalities) are presented. Attention is payed to geographical aspects such as redistricting and the territorial distribution of power. It defends the increase of the number of comarques and provinces (vegueries), according to the suggests made by an independent commission (Roca Report). It advice that mayors should be members of the council of comarca; in the same way, presidents of comarca should be in the Diputació. It is also defended a part of direct election to the councils of comarca and provincial diputacions. A new electoral law to the Catalan parliament is exposed. This is made with pragmatic aims: it is an adaptation to the increase from four to seven electoral districts. Finally, the electoral system to the Spanish parliament would consider two new provinces in Catalonia.

Key words: electoral geography, political geography, comarca, province, Parliament.


L’estudi del poder –dels instruments territorials del poder- és una qüestió que la geografia no ha negligit mai. Tanmateix, els escadussers treballs de geografia política desenvolupats a Espanya gairebé no fan esment d’un aspecte cabdal de l’organització territorial del poder com ho és el sistema electoral. De fet, els treballs sobre geografia electoral en les revistes de geografia espanyoles són excepció (Compán, 1982; Bosque, 1988; Albertos, 1990; Herin, 1990; Sánchez, 1991; Vallès, 1991, 1998 i 2000), malgrat que aquesta temàtica constitueix un capítol gairebé obligat en els manuals de geografia política (Sanguin, 1981; Sánchez, 1992; López-Benito, 1999). Contràriament, la temàtica electoral sovinteja en una revista com Political Geography, que fins i tot hi dedica alguns números monogràfics (n.4 de 1982, n.2 de 2000, n.1 de 2002). Davant d’aquesta manca de referències pròximes, no podem deixar de justificar breument la gosadia que –sembla ser- suposa abordar aquesta temàtica des de la geografia a casa nostra.

Catalunya és l’única comunitat autònoma d’Espanya sense llei electoral pròpia. Els partits polítics coincideixen en la necessitat d’abordar per fi, en la propera legislatura –la que s’iniciarà després de les eleccions del 16 de novembre de 2003- i després de prop de 25 anys d’autonomia, aquest aspecte cabdal i autènticament constituent per a tot país amb voluntat de ser-ho. Durant aquests anys el Parlament s’ha format seguint el repartiment establert en la disposició transitòria (!) 4ª de l’Estatut d’Autonomia. Per altra part, les diputacions –que el legislador català no ha admès encara com a institucions pròpies- s’han format seguint la norma comuna estatal i al marge de l’existència dels consells comarcals. Finalment, les comarques creades amb les Lleis d’Organització Territorial (LOT) de 1987 han tingut fins ara un sistema d’elecció que no dubtem a qualificar de poc democràtic, perquè devaluava el vot mitjançant un paràmetre tan discutible com ho és el nombre de regidors; aquest sistema ha estat reformat recentment, però ni en el 1987 ni en el 2003 hi ha hagut el consens polític necessari per a abordar una reforma de tanta importància.

D’altra part, el gener de 2001 una comissió de 8 experts (4 dels quals geògrafs), amb una composició pactada per tot l’arc parlamentari i que fou presidida per Miquel Roca i Junyent, va lliurar al Parlament un Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya en què es plantejava un seguit de reformes (reordenació del mapa municipal, creació de noves comarques, divisió de Catalunya en 6 vegueries o províncies...) i apuntava també alguns criteris bàsics pel que fa a la qüestió electoral (Burgueño, 2001). De fet, l’existència de l’anomenat Informe Roca explica la incorporació de la reforma de la llei comarcal a l’agenda política i parlamentària de la darrera legislatura catalana. Amb tot, la presidència de la Comissió va creure convenient (potser aconsellada per qui l’havia impulsat, el titular de la conselleria de Governació en aquell moment, Josep A. Duran i Lleida) no entrar de manera explícita en el terreny de les propostes electorals. Això no vol dir, però, que en fer el plantejament territorial els membres de la comissió no tinguessin damunt la taula unes hipòtesis de resolució de les qüestions electorals.

Les propostes que en aquest article es fan no trenquen amb el marc general defensat en l’Informe Roca, i en particular amb dos eixos bàsics.

- Manteniment de comarques i diputacions com a nivells intermedis de col·laboració supramunicipal. Les comarques han de reforçar el paper d’espai de trobada, representació i col·laboració dels ajuntaments. Aquesta finalitat ha d’anar acompanyada amb una reforma del mapa comarcal (crear més comarques), entenent que es tracta d’una estructura dinàmica.

- Confluència de l’organització en províncies i en vegueries, tot incrementat el seu nombre de 4 a 6. La vegueria mantindrà la funció bàsica d’ens local (Diputació) i s’hi incardinarà l’administració perifèrica de la Generalitat (el veguer o president com a delegat del Govern). Igualment la vegueria serà la circumscripció electoral al Parlament de Catalunya i al Congrés de Diputats.

Certament, la qüestió electoral mereix una comissió d’experts específica (prou es va criticar per alguns professionals l’excessiva presència de geògrafs en la Comissió!). Tanmateix, de la mateixa manera que no cal ser geògraf per a decidir, a la vista del mapa i les dades demogràfiques, quina ciutat d’entre Igualada, Manresa i Vic pot exercir millor el paper de capital de la Catalunya Central, tampoc creiem que calgui ser un expert en ciències polítiques per a tenir alguna idea sobre com caldria assegurar l’encaix dels ajuntaments en els consells comarcals. Cal entendre, doncs, el present article com l’aportació d’un geògraf que, consultat sobre la millor organització territorial del país, no se la pot plantejar al marge de la qüestió electoral. No és de cap manera l’aportació d’un tècnic en sistemes electorals; no és tampoc el resultat d’una llarga investigació o de l’estudi del dret comparat; més aviat és simplement fruit del desig i de la urgència d’aportar algunes idees i dades en el moment que cal prendre decisions d’enorme transcendència per a la futura organització territorial de Catalunya.

Aquesta aportació tampoc s’ha d’entendre com una postil·la a l’Informe Roca: cap de les propostes que aquí es fan van ser debatudes en profunditat per la comissió perquè –insisteixo- es va decidir passar de puntetes damunt la qüestió electoral. Però també és cert que totes les propostes que es presenten van estar enunciades en els seus trets essencials en el si dels treballs interns la Comissió. Lògicament, el temps transcorregut i les reaccions que en el seu moment suscità la divulgació de l’Informe (en particular el rebuig manifestat envers una moderada reforma del mapa municipal) ens du a introduir modificacions en les propostes llavors presentades, si bé en general tenen poca entitat.

El mapa comarcal que utilitzo com a hipòtesi de treball no és el mateix que el de l’Informe Roca, sinó que n’és una adaptació (Burgueño: 2003). Hi ha una clara novetat: la proposta de reconstrucció de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona sota la forma d’una Comarca de Barcelona, que fos el resultat de la fusió dels actuals Barcelonès i Baix Llobregat, i amb l’afegit d’altres municipis del Vallès i el Maresme. Aquest aspecte respon a la presa de consciència –crec que ara ja generalitzada entre polítics i intel·lectuals- de la necessitat de trobar una fórmula que permeti superar l’actual desori organitzatiu de l’entorn metropolità de Barcelona.

Un company de la comissió, el jurista Tomàs Font i Llovet, es planyia en un acte públic (Regió7, 19-VI-2003) que l’Informe va haver de ser molt (massa?) prudent en la qüestió electoral tot i que –vist amb perspectiva- entenia que aquesta temàtica era indestriable de l’organització territorial. Comparteixo plenament aquella opinió i també entenc que no es poden justificar prou algunes opcions preses en l’Informe sense atendre el factor electoral. Decisions com ara no assenyalar l’Alt Pirineu com a vegueria, o bé dividir l’actual Vallès Oriental en dues comarques, resulten poc comprensibles si no es tenen presents els factors electorals connexos. Igualment, en conèixer les nostres propostes, el ciutadà podia pensar que fèiem un tractat de geografia, quan el que estava en joc no era ni més ni menys que el repartiment territorial del poder. Que els alcaldes siguin membres nats dels consells comarcals no és una avorrida discussió de límits. Que els municipis del Lluçanès tinguin un òrgan de govern supramunicipal propi i assumit per la Generalitat no és una picabaralla localista. Que la comarca d’Osona passi de tenir un sol diputat a la Diputació de Barcelona (1 de 51) a tenir-ne 10 (sobre 37) en una nova Diputació de la Catalunya Central suposa un canvi substancial en els instruments de poder a disposició de la comarca. Que les Terres de l’Ebre comptin amb un parell d’escons al Congrés de Diputats no és un aspecte menor per a aquestes comarques que tant s’han significat en la defensa del riu que les hi dóna nom. Que l’Alt Pirineu tingui 5 diputats al Parlament català suposa un reconeixement explícit i de primer ordre de la necessitat de tenir en compte la problemàtica singular d’aquest territori de muntanya. Quan proposem una determinada divisió territorial, estem també defensant una determinada concepció del poder.

Objectius i principis generals de la proposta

Quan redactàvem l’Informe, vam senyalar els objectius o fils conductors que inspiraven les nostres propostes, i que potser val la pena reproduir:

“respectar l’autonomia local i enfortir els ajuntaments, en aplicació del principi de subsidiarietat; incrementar la implicació ciutadana en l’Administració local i, així mateix, millorar la representativitat dels ens locals intermedis; resituar la comarca en el marc de la col·laboració intermunicipal i cercar un esquema administratiu més simple i comprensible; flexibilitzar les solucions proposades adaptant-les a la diversitat de realitats territorials, tot defugint rigideses uniformistes; optimitzar l’ús del limitats recursos públics en l’àmbit de l’Administració local; establir un marc que permeti la descentralització de la Generalitat, la confluència de les diverses demarcacions emprades tant per la Generalitat com per l’Estat, i fer que la discordança esdevingui excepció i no norma; i, en definitiva, actualitzar i racionalitzar el mapa administratiu heretat.” (p.10)

D’una manera més concreta, en les nostres propostes partim dels següents criteris generals.

a) Un principi àmpliament acceptat per tothom: els municipis i el Parlament són els dos nivells fonamentals d’organització territorial, i en conseqüència són les únics que han de tenir òrgans constituïts íntegrament amb elecció directa. Excepcionalment, el Conselh Generau de la Val d’Aran és també un ens d’elecció directa, propi de l’especificitat reconeguda al fet diferencial aranès (Estatut d’Autonomia, disposició addicional 1ª). La resta d’ens locals intermedis (comarques i diputacions) troben la seva raó de ser en la col·laboració entre municipis. Cal, doncs, que els ajuntaments siguin presents en la formació dels ens locals de rang immediatament superior.

b) Tanmateix, els ens locals intermedis (consells comarcals i diputacions) no es poden formar com a ens aliens als ciutadans. La regeneració democràtica implica també la introducció d’una part d’elecció directa en els ens intermedis. Només així els partits i la societat en general assumiran comarques i vegueries com a àmbits de reflexió (elaboració de programes d’actuació) i de vertebració social. Només d’aquesta manera els consells comarcals i les diputacions seran ens respectats i amb capacitat de planificar el seu territori. Sense recolzament democràtic, els representants dels ens territorials resten desautoritzats i el principi de subsidiarietat esdevé paper mullat. Sense poder en el propi territori no hi ha descentralització, sinó simple desconcentració.

c) El Parlament no és un ens local ni una cambra de representació territorial, sinó l’emanació directa del poble català on resideix el poder legislatiu. Per tant, no ha de tenir representants dels consells comarcals ni de les diputacions. Tanmateix, el Parlament ha d’assegurar la presència de diputats de tots els territoris catalans. Quina n’haurà de ser la circumscripció adient? Un plantejament lògic i cartesià ens diu que els municipis han de fer la funció de circumscripció de cara a la formació dels consells comarcals, que les comarques és l’àmbit natural per a la composició de les diputacions de vegueria, i que les vegueries han de jugar el paper de demarcació electoral per al Parlament català. Intentarem argumentar que la comarca no és el nivell territorial idoni per a la representació política nacional.

e) Qualsevol proposta de reforma del sistema electoral, perquè sigui viable, no ha de comportar canvis radicals respecte de l’actual. No s’ha de fer per tal de perjudicar ni beneficiar a tal o qual partit. El canvi ha de ser entès com una millora global en la representació dels ciutadans i del territori. Els nostres plantejaments aniran, per tant, en la línia de l’Informe Roca: possibilisme, moderació i consens.

Consells comarcals

Sistema d’elecció vigent

La Llei de Bases del Règim Local (art.42.3) afirma que els òrgans de govern comarcal “seran representativos de los ayuntamientos que agrupen”. Es pot entendre que aquesta referència és similar a la que es fa per a les diputacions, on és evident que no poden ser-hi presents tots els alcaldes. Per tant, és possible creure que simplement tenint en compte d’una o altra manera el resultat de les eleccions municipals ja s’obté un òrgan representatiu (en realitat caldria dir semblant) als ajuntaments. La Comissió d’Experts vam creure que hi ha una forma molt clara i fàcil de representar un Ajuntament en un Consell Comarcal: confiant aquesta tasca de representació a l’alcalde. Si el Consell comarcal no ha de recollir directament el parer dels ajuntaments fóra preferible la seva simple elecció directa, encara que això toparia clarament amb les previsions de la LBRL[1].

La Llei d’organització comarcal de Catalunya (6/1987) va establir com a sistema per a determinar els membres del consell comarcal el següent procediment indirecte. D’una banda es calcula el percentatge de regidors de cada partit sobre el total de regidors de la comarca, i d’altra es calcula el percentatge de vots sobre el total comarcal; amb els dos paràmetres s’elabora un percentatge de síntesi, calculat multiplicant el primer element (regidors) per 2/3 i el segon (vot) per 1/3. Després s’aplica als valos de síntesi el sistema d’Hondt habitual en la legislació electoral espanyola, per tal d’atribuir a cada partit un nombre concret de llocs en el consell comarcal. És el partit qui, posteriorment, designa quins dels regidors electes a la comarca ocuparan aquests càrrecs. Aquest mecanisme potencia extraordinàriament el pes dels partits que obtenen bons resultats en els municipis petits, perquè el nombre de regidors no és estrictament proporcional al d’habitants, sinó que segueix l’escalat indicat al quadre 1.

Quadre 1. Nombre de regidors dels ajuntaments en funció de la població (LOREG, art.179)

Habitants

Regidors

Habitants

Regidors

Menys de 100
(i alguns de <250)

1 alcalde + consell obert

5.001-10.000

13

100-250

5, llistes obertes

10.001-20.000

17

251-1.000

7

20.001-50.000

21

1.001-2.000

9

50.001-100.000

25

2.001-5.000

11

>100.000

1 més per cada 100.000 hab. o fracció
(i un altre si el resultat és parell)

Si el nombre de regidors fos proporcional als 7 regidors que té un municipi de 500 habitants una ciutat mitjana com ara Lleida tindria més de 1.600 regidors. Com que lògicament el nombre de regidors no varia de forma aritmètica, el resultat és que els quatre municipis més petits del Segrià (amb un total de 1.419 habitants) sumen plegats més regidors que la ciutat de Lleida, de 115.000 habitants.

Amb aquest procediment, el nivell de manipulació dels resultats electorals era molt gran, de manera que molts autors no han dubtat a titllar-ho d’escassament democràtic. Com a assenyalat Rosa Virós (1994, p.216) “adoptar el nombre de regidors com a base principal per a la distribució d’escons de consellers a nivell comarcal vol dir adoptar la utilització d’un escalat no proporcional per a una finalitat diferent d’aquella per a la qual va ser establert [...] és una operació que dóna uns resultats enormement distorsionats.” Aquesta degradació del joc democràtic resulta anàloga a la que criticava Francesc Cambó, el 25 d’octubre de 1907, en la discussió parlamentària del projecte de llei d’administració local:

“Las Diputaciones provinciales son elegidas por el sufragio de los concejales de los ayuntamientos de toda la provincia [...] este principio es injusto [...] resulta que en ciertos municipios habrá un concejal por cada 50 habitantes y en otros municipios habrá un concejal por cada diez mil; y esos concejales pesarán lo mismo, tendrán el mismo valor para elegir los diputados provinciales. [...] Éste es un principio de injusticia que va a matar, si subsiste, toda la fuerza de las Diputaciones provinciales, y con ello, la posibilidad de constituir organismos regionales fuertes y prestigiosos.”

La qüestió electoral va ser causa principal de l’oposició de l’esquerra (PSC i PSUC) a l’aprovació de la Llei comarcal el 1987. Un paquet legislatiu d’extraordinària importància i de caràcter constituent com les LOT va ser aprovat sense consens polític. Posteriors iniciatives de reforma de la Llei van topar igualment amb la majoria absoluta de CiU en el Govern català.

En la darrera legislatura (1999-2003) aquest sistema entrà definitivament en crisi, en darrera instància perquè CiU només va tenir majoria relativa. A l’inici de la legislatura els grups parlamentaris i el conseller de Governació, Josep A. Duran i Lleida, van acordar la creació d’una Comissió d’experts que emetés un Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. El treball va ser lliurat al conseller i al Parlament el 19 de gener de 2001. L’Informe va anar més enllà del que alguns haurien volgut, tot i que el propi encàrrec duia l’obert i ambiciós títol que hem esmentat abans. Pel que fa a la comarca, l’Informe apostava per enfortir el seu caràcter municipalista. En particular, en relació al sistema electoral, es deia:

“El sistema organitzatiu per al govern i l’administració de les comarques ha d’incrementar el seu caràcter representatiu respecte dels municipis i dels seus ajuntaments, tot respectant la proporcionalitat política. Així mateix, la Comissió considera convenient garantir i reforçar la presència dels alcaldes en l’organització de la comarca. La Comissió proposa establir una composició equilibrada del consell comarcal, per tal d’incloure-hi tots els alcaldes, o regidors en qui deleguin, junt amb un nombre de consellers que, responent també a la representació de la població, siguin assignats segons els vots obtinguts per les diverses forces polítiques en el conjunt de la comarca.” (p.36)

D’aquesta manera es propugnava abandonar tota referència al nombre de regidors i institucionalitzar la representació dels ajuntaments en la figura dels alcaldes.

Malgrat la feroç campanya de l’Associació Catalana de Municipis (afí a CiU) en contra de l’Informe (i en particular de la proposta de reforma del mapa municipal), una comissió parlamentària va continuar treballant en aquesta temàtica. Un dels resultats ha estat la modificació de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya. L’aspecte més polèmic d’aquesta reforma ha estat precisament la modificació del sistema electoral, en el sentit d’invertir els valors percentuals de regidors i vot; ara, el valor de síntesi s’elabora a raó de 2/3 el vot i 1/3 el nombre de regidors. Aquest aspecte de la reforma va ser aprovat amb l’oposició en solitari de CiU i el consens de la resta de l’arc parlamentari (PP, ERC, PSC i ICV). Val a dir que també es treballà amb la possibilitat, defensada per socialistes i  populars, de suprimir totalment del càlcul el nombre de regidors. Finalment, però, la proposta més moderada d’ERC va obtenir un major grau d’acord, tot i que no aconseguí que CiU s’afegís al pacte.

El Govern de la Generalitat intentà retardar l’aprovació de la reforma per tal que no afectés els consells comarcals resultants de les eleccions locals del 25 de maig de 2003; a tal fi, demanà al Consell Consultiu un dictamen sobre la legalitat de la reforma, amb resultat desfavorable als seus interessos. Quan finalment s’aprovà, en el ple del Parlament del 29 d’abril, els dirigents de CiU van reaccionar amb profund disgust davant d’aquesta derrota[2]. Es va dir que la reforma era un atac als petits municipis, però aquest argument fal·laç ja havia estat desmentit fins i tot quan s’estaven discutint les LOT: “con este sistema [el de 1987] no se prima a los pequeños municipios rurales, como a primera vista podría pensarse, sino a las opciones políticas con mayor implantación en dichos municipios. Y ello por una razón: no existe garantía alguna sobre la redistribución territorial de los escaños atribuidos a cada opción” (Pallarés-Canals: 1986, p.135).

Ran d’una consulta del Govern català, la Junta Electoral Central va creure que la modificació no es podia aplicar als consells comarcals eixits de les eleccions municipals de maig. El Govern s’hi va agafar a aquest dictamen i va fer pública una composició provisional dels consells comarcals (figura 1). Finalment, però, el 10 de juliol el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va declarar la legalitat del nou sistema electoral, va recordar que les resolucions de la Junta no són vinculants i fins i tot es va congratular que la nova Llei fos més proporcional (El País, 11-VII-2003). La composició definitiva dels consells comarcals formats ran les eleccions de 25-V-2003 és la que s’indica en el quadre 5 i figura 1.

Figura 1. Força política majoritària en les comarques, 2003. Sistema antic (1987) i actual (2003).

 

Alternatives

El nou sistema d’elecció (fóra més correcte dir-ne de constitució o formació) dels consells comarcals, tot i ser més equilibrat, manté les deficiències bàsiques de l’anterior sistema: utilització del nombre de regidors, absència dels alcaldes i manca d’elecció directa. Convé interrogar-nos sobre si hi ha altres models alternatius. A Espanya, a més de Catalunya, només Aragó, Àlaba i El Bierzo (Castella i Lleó) tenen consells comarcals. Bàsicament hi trobem dos sistemes de constitució dels consells.

1) Atorgar una determinada representació a cada Ajuntament en funció de la seva població. Aquest és el procediment aplicat a Àlaba, on la Junta de Cuadrilla està formada per junteros designats pels ajuntaments i amb una extracció política que es deriva del vot obtingut per cada força a l’Ajuntament. S’estableix un escalat en què, per exemple, els municipis de menys de 500 habitants tenen un juntero i els de més de 20.000 en tenen 12. També al Bierzo cada ajuntament està representat en el consell comarcal per un regidor designat en funció del vot emès en el municipi, si bé els municipis amb més de 5.000 hab. en tenen 3 i Ponferrada en té 7[3]. En el debat de les LOT, les forces d’esquerra catalanes, PSC i PSUC, treballaven amb models similars (vegeu els textos a Autonomies, nº 5). La proposta del PSC (inspirada en la de la Federació de Municipis de Catalunya) era més original perquè confiava la representació de cada Ajuntament a un sol regidor (o alcalde) però atorgant-li un pes diferent i en proporció a la població del municipi. Pallarès i Canals (198, p.139) criticaven l’excessiu pes es concedia als alcaldes en la proposta socialista.

2) Composició derivada del vot emès en el conjunt de la comarca, però sense tenir en compte els regidors obtinguts. Aquest és el sistema aplicat a Aragó (Oliván, 1999). Aquest sistema proporcional indirecte ha estat defensat pel PSC en el darrer debat sobre la Llei comarcal, però corregint-lo (tot recuperant una proposta de Francesc Pallarès i Ramon Canals: 1986) per tal d’assegurar que els regidors de cada partit tinguin una extracció diversificada i representativa dels tres tipus de municipis (petits, mitjans i grans) existents en cada comarca.

A més d’aquests dos models, hi ha el l’elecció directa aplicada a la Val d’Aran. El Conselh Generau no té representants dels ajuntaments i fins i tot és escollit amb unes circumscripcions històriques que no coincideixen amb el mapa municipal. Creiem que en el context espanyol, i seguint les directrius constitucionals, convé reservar aquest tipus d’elecció directa als ens polítics on resideix el poder legislatiu: Corts, parlaments autonòmics, diputacions forals i consells insulars. Quan es tracta d’ens locals territorials intermedis (no dels ens locals bàsics) no es pot perdre de vista que convé que els municipis hi tinguin una presència directa i constituent. Aquest tipus d’ens de suport municipal no s’ha de constituir al marge dels ajuntaments que els integren, sinó que ha d’estar al seu servei.

Per tant, cap dels tres models esmentats ens sembla l’ideal per a les comarques catalanes, però cal destacar que diverses alternatives coincideixen a cercar una identificació clara entre l’ajuntament i el regidor que el representa. Curiosament, sembla que l’esquerra ha oblidat les seves propostes de 1986, favorables a la presència de tots els municipis en el consell comarcal. Nosaltres assenyalarem en primer lloc les deficiències del model electoral actual i en un segon apartat concretarem un model alternatiu.

El sistema actual parteix d’una greu confusió conceptual d’origen: els regidors que formen el Consell no hi són com a representants del seu municipi, sinó que són designats pels partits per a representar el conjunt de la comarca. No estan revestits d’una autoritat com a delegats del seu municipi; no poden parlar en nom del seu ajuntament[4]. D’altra part, si realment representessin el seu municipi, s’estaria produint una arbitrarietat manifesta, per quant la Llei no estableix cap criteri per a justificar la presència o absència de determinats municipis en el Consell. El sistema actual no assegura la presència de tots o de la majoria dels municipis en el Consell, tant per les limitacions referides al nombre total de membres d’aquest ens, com per la llibertat total de criteri dels partits a l’hora de designar els seus representants d’entre tots els regidors obtinguts. Aquest mecanisme fa que els ajuntaments no s’hagin de sentir vinculats per les decisions preses pel Consell comarcal.

Per tal de pal·liar l’allunyament dels consistoris respecte del Consell, la reforma de la Llei comarcal ha introduït la figura del Consell d’alcaldes. Aquesta instància no té, però, gaire capacitat de control de l’actuació del Consell comarcal i, sobretot, complica la gestió dels afers en comptes de facilitar-ne la resolució: afegeix una altra roda al ja complicat engranatge administratiu. En algun cas, fins i tot la nova regulació suposa un destorb perquè algun Consell comarcal havia creat pel seu compte un Consell d’alcaldes amb un reglament intern que l’atribuïa certa capacitat de control (per exemple, s’impedia que el Consell comarcal adoptés un acord amb l’oposició de 2/3 dels alcaldes).

D’altra part, l’uniformisme legislatiu continua marcant la nova Llei. A la petita comarca de l’Alta Ribagorça (amb poc més de 3.000 habitants i només 3 municipis), on només hi ha un total de 25 regidors, 19 són membres del Consell Comarcal; i ara, amb la nova Llei també hi haurà un Consell d’alcaldes amb només 3 membres. Atès que un terç dels alcaldes pot convocar el Consell d’alcaldes (art.14), en aquesta comarca un sol alcalde podrà obligar a la constitució de l’organisme consultiu. Com ha assenyalat un altre membre de la comissió d’experts, Robert Casadevall: molta cadira per a tan poca gent. Cal adaptar la Llei comarcal a la diversitat del mapa de comarques.

Hom podria creure que l’alternativa al Consell comarcal fóra la seva constitució únicament amb els alcaldes. Aquest és generalment el model organitzatiu de les mancomunitats de municipis. Tindria com a principal inconvenient el de potenciar exageradament la posició i parer dels petits municipis en detriment dels grans. Un vot del municipi de 100 habitants tindria en ocasions un valor mil o més vegades superior al del ciutadà de la capital de comarca. En l’extrem contrari, la solució del vot ponderat en funció de la població, tal i com propugnava el PSC el 1986 (cada Ajuntament un vot i un altre més per cada miler d’habitants del municipi) provocaria forts greuges interns i podria convertir el Consell en un satèl·lit de la capital (per exemple, el vot de Lleida triplicaria el de tots els altres municipis del Segrià junts).

Però si els alcaldes han d’estar presents, els ciutadans no poden restar-hi absents. Un problema estructural bàsic del ens comarcals (i de les diputacions) és que els respectius sistemes electorals (de segon grau o indirectes) són inacceptables pel seu caràcter antidemocràtic i la seva opacitat envers a la ciutadania. Ben pocs ciutadans saben com i de quina manera es constitueixen aquests ens territorials. Per tant, pateixen d’una greu manca de legitimació democràtica. Això es produeix malgrat allò que és normal en el nostre entorn europeu; la Carta Europea de l’Autonomia Local preveu l’elecció directa de tots els ens locals (art.3.2), encara que Espanya no es considera vinculada amb aquest apartat. D’altra part, i com ha recordat l’expert en hisenda pública Joaquim Solé i Vilanova, no ha d’existir capacitat impositiva per part d’ens que no han passat clarament per les urnes. Si volem que consells comarcals i diputacions tinguin una certa autonomia fiscal i també autoritat en aspectes cabdals com la planificació territorial, cal que la seva gestió tingui un suport electoral explícit, amb un sistema d’elecció comprensible i transparent. És nefast que hi hagi ens locals escollits sense cap programa de govern, d’actuació ni de prioritats per a la legislatura, de tal manera que el ciutadà no pot fer-ne una valoració a les urnes. Tot plegat és, pura i simplement, una romanalla del franquisme. Aquest és un greu dèficit democràtic.

Al problema de baixa qualitat democràtica del sistema actual de composició de consells i diputacions, s’afegeix un greu destorb organitzatiu. En ser absents els alcaldes del Consell comarcal (i els consells comarcals de les diputacions) es fomenta una actuació d’aquests ens en paral·lel i sense interrelació. Ajuntaments, consells i diputacions esdevenen mútuament autistes. Es produeix una paradoxa frapant: la manca d’elecció directa es justifica (fins i tot per l’esquerra) com una forma de visualitzar la primacia dels municipis en el món local, però aquesta absència d’elecció directa i popular condueix alhora a uns ens intermedis que poden actuar al marge de les preocupacions immediates dels ens locals bàsics. Així, en l’actualitat se superposen administracions locals sense mecanismes d’interrelació i fins i tot en competència directa. En ocasions aquestes administracions de segon grau mobilitzen molts recursos financers (en particular és el cas Diputació de Barcelona) que poden gestionar sense cap validació democràtica. Els ens intermedis es mouen, avui per avui, en l’arbitrarietat i la impunitat (entengui’s: sense possibilitat de patir un càstig electoral). És clar que hi ha mecanismes legals de control de la despesa (Sindicatura de Comptes) i de la subjecció a dret de les actuacions d’aquests ens, però el que no hi ha són formes democràtiques de valoració de la tasca feta.

En resum, tant en consells comarcals com en diputacions cal assolir dos objectius: que els ens locals immediatament inferiors hi siguin presents i que s’introdueixin mecanismes d’elecció directa. Ambdós aspectes són complementaris i formen l’equilibri desitjable en aquest mena d’ens intermedis. Cal compensar amb una fracció d’elecció directa la presència en els òrgans de govern de tots (o del major nombre) d’ens locals constituents (ajuntaments o consells comarcals segons el cas). Donar un sol representant a cada municipi afavoreix els grans partits, però la inclusió paral·lela d’una fracció d’elecció directa amb una circumscripció gran permetrà també recollir el parer de les minories. D’altra part, el minifundisme municipal català perjudica els partits d’implantació més aviat urbana: és necessari introduir mecanismes de correcció per tal que les viles i ciutats no restin al marge de la realitat política comarcal. Al capdavall la comarca no es pot explicar sense la ciutat com a element de cohesió funcional.

Proposta

Creiem que el millor sistema per a la formació dels consells comarcals hauria de tenir un caràcter mixt, tal i com preconitzava l’Informe Roca. En el Consell comarcal han d’estar presents, com a norma general, tots els alcaldes. Només així es pot esperar que els consells comarcals acabin essent autèntics espais de trobada i col·laboració intermunicipal. D’altra banda cal bandejar el nombre de regidors i centrar-se en els vots, però no pas els emesos per a la constitució dels ajuntaments sinó els registrats en una elecció (i urna) pròpia dels ens locals intermedis. Aquesta fracció de votació directa seria un incentiu a la participació i una garantia de diversitat d’opcions, atès que en molts petits municipis només hi ha una o dues candidatures en les eleccions municipals. Contràriament, totes les opcions estarien presents en les eleccions a consells comarcals i diputacions. La votació no es faria, però, a una llista de persones concretes, sinó a una determinada opció política. Aquesta força política seria la que designaria els seus representants al Consell comarcal d’entre els regidors escollits en les eleccions municipals (com en l’actualitat).

La convivència d’alcaldes (membres nats del Consell) i de regidors designats pels partits en raó a la confiança explícitament manifestada pels electors, justifica i precisa d’un increment del nombre de membres del Consell comarcal. Tanmateix, cal tenir en compte que:

- el Consell d’alcaldes actual deixa de tenir sentit, per la qual cosa la maquinària administrativa no es complica amb l’increment de consellers, sinó que en realitat se simplifica;

- un increment del nombre de comarques facilitaria que el nombre de consellers comarcals no assoleixi proporcions excessives;

- en algunes comarques (Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Solsonès) fins i tot és factible amb el mètode proposat una reducció del nombre actual de consellers;

- sempre estem parlant de regidors, de manera que els consellers no són pròpiament nous càrrecs públics;

- en el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona, una profunda reforma del mapa comarcal com la que es comentarà més endavant permetria simplificar extraordinàriament l’actual estructura administrativa, amb una notable reducció de càrrecs en mancomunitats, entitats metropolitanes i consells comarcals;

- amb tot, per tal de reduir el nombre d’alcaldes presents en el Consell convé certament introduir alguna limitació, i la més operativa i justificada amb caràcter general sembla la de no incloure inicialment els alcaldes de municipis amb menys de 250 habitants.

Enunciats els trets generals de la proposta, passem a detallar-la. En primer lloc en relació al càlcul del nombre de consellers. El sistema actual és molt simple (quadre 2).

Quadre 2. Nombre actual
de membres del Consell comarcal

Població

consellers

Fins a 50.000

19

De 50.001 a 100.000

25

De 100.001 a 500.000

33

De 500.001 en endavant

39

Això fa que comarques petites com ara l’Alta Ribagorça, amb només 3.500 hab. i 3 municipis, tinguin un nombre excessiu de consellers. Ha semblat pertinent fer una escala més detallada que, tot plegat, en la major part dels casos tindrà només un valor indicatiu inicial i no pas definitiu, perquè el factor fonamental per a designar el nombre de consellers serà el nombre d’alcaldes que hauran de ser-hi presents. Així doncs, cada comarca tindria com a mínim el nombre de consellers que s’indica al quadre 3, establert en funció de la població de la comarca:

Quadre 3. Proposta de nombre mínim
de membres del Consell comarcal en funció de la població

Població (hab.)

núm. consellers

població (hab.)

núm. Consellers

Menys de 5.000

9

100.001-150.000

25

5.001-10.000

11

150.001-200.000

27

10.001-15.000

13

200.001-300.000

29

15.001-20.000

15

300.001-400.000

31

20.001-30.000

17

400.001-500.000

33

30.001-50.000

19

500.001-600.000

35

50.001-75.000

21

600.000-1.000.000

37

50.001-100.000

23

més d’1.000.000

39

Paral·lelament s’estableix el criteri que els alcaldes de tots els municipis de la comarca amb més de 250 hab. siguin membres nats del Consell Comarcal[5]. La proposta de l’Informe Roca es feia en el marc d’una reforma simultània del mapa municipal, de manera que no hi hagués a Catalunya cap municipi amb menys de 250 habitants i que els altres de menys de 1.000 (o de 500, a muntanya) formessin uns agrupaments que entre altres coses podrien servir de demarcacions electorals comarcals. La legislació local catalana és moderadament partidària d’una simplificació del mapa municipal, i concretament assenyala aquesta xifra dels 250 hab. com a motiu suficient per a impulsar una agregació (Reglament de demarcació i població, art.8). Per descomptat que tot llindar poblacional és discutible, però el fet que ja estigui present en la legislació estalvia arguments. El manteniment de la xifra de 250 hab. com a llindar inicial de presència o no en el Consell es pot justificar també per altres motius. En primer lloc per tal d’evitar que alguns consells assoleixin dimensions multitudinàries, atès el grau de fragmentació del mapa municipal català. També la legislació electoral marca una diferència clara entre la generalitat de municipis i aquells que tenen menys de 250 hab. (i encara més amb els de menys de 100 hab.); la homologació dels sistemes electorals d’aquests petits municipis amb el general no deixa de presentar problemes. D’altra part, en municipis tan petits hi ha (o hi podria haver) elements de distorsió dels resultats electorals que no és convenient es traslladin a àmbits de decisió superiors, com ara són: la manca de candidatures alternatives, la repercussió del vot dels empadronats no són residents, el risc de politització desmesurada de l’elecció d’alcalde perquè els partits ambicionarien l’obtenció del conseller corresponent... En general, cal acceptar que la concessió d’un conseller a grups de veïns tan petits és un privilegi excessiu i desproporcionat respecte de la resta de municipis. Si un partit s’especialitzés en l’obtenció de les alcaldies més petites assoliria una representació excessiva i distorsionadora. Finalment, si ens creiem l’esperit de la legislació local catalana, no es tracta de donar premis al minifundisme, sinó d’incentivar la construcció d’unitats territorials més viables i amb capacitat real d’actuació. La forma més fàcil perquè dos municipis veïns amb menys de 250 habitants tinguin un representant en el Consell comarcal seria la fusió; tanmateix, més avall es comentaran altres possibilitats. Sens dubte hi haurà qui rebutjarà el sistema que proposem per excloure els municipis petits. Cal advertir, en primer lloc, que un municipi de 300 o 500 habitants continua essent petit, i per tant la problemàtica i interessos dels petits municipis hi serà igualment present. El Consell català de petits municipis creat fa poc per la Generalitat (D. 199/2003, de 26 d’agost) està format per alcaldes de municipis de fins a 2.000 habitants. Tanmateix, els mecanismes correctors que resten per explicar asseguraran una major presència d’alcaldes dels municipis de menys de 250 habitants.

Cal advertir que en alguna comarca podrà ser aconsellable pujar d’alguna manera el llindar demogràfic mínim (a 500, 750 hab...) per tal de reduir el nombre total de consellers. Contràriament, en alguna comarca formada majoritàriament per municipis molt petits es podria prescindir d’aquesta exclusió des del punt de vista funcional i operatiu, però la resta d’arguments restarien en peu, per la qual cosa preferim no fer-ne excepcions, atès que ja s’articulen altres mecanismes que permetrien la incorporació de més alcaldes.

Un altre criteri important per tal de determinar el nombre total de consellers seria que la proporció màxima d’alcaldes en relació als membres que es derivin del vot no arribi al 50% (cal recordar que sempre es voldrà obtenir un nombre total senar de membres). Així, en aquelles comarques on el nombre de municipis (de més de 250 hab.) sigui superior a la meitat del nombre teòric de consellers en funció de la població (quadre 3) caldrà habilitar més escons d’elecció. Concretament hi hauria un escó més per cada municipi excedentari, i un més encara -si cal- per tal d’obtenir un nombre total de consellers senar. D’aquesta manera, els consellers designats en funció del vot seran sempre, com a mínim, un més que els alcaldes presents en el Consell comarcal.

El quadre 4 presenta un exemple pràctic d’aplicació d’aquest procediment electoral, corresponent a la comarca del Bages, si bé modificada en el seu perímetre segons les propostes de l’Informe Roca: segregació del Moianès, pas de Cardona al Solsonès, de Navàs al Berguedà, etc. Amb aquestes rectificacions hi resten 24 municipis, 3 dels quals no arriben a 250 hab. En funció de la població el Consell hauria de tenir 25 membres, però com que hi haurà 21 alcaldes s’hi afegeixen altres 22 consellers derivats de l’elecció directa, fins assolir un total de 43 membres.

Quadre 4. Exemple de composició política
del Consell comarcal del Bages (delimitació modificada)

BAGES

Hab. ‘03

Alcalde

CiU

PSC-PM

ERC-AM

ICV-EPM

PPC

altres

 

Manresa

65.440

PSC

8.615

10.497

4.965

3.004

2.690

1.114

 

St. Joan de Vilatorrada

9.390

PSC

853

2.426

535

814

217

   

St. Vicenç de Castellet

7.139

ERC

986

1.444

1.165

 

250

   

Sallent

7.079

ERC

1.682

509

1.127

207

 

563

 

Súria

6.148

PSC

478

1.543

271

   

952+358

 

St. Fruitós de Bages

6.036

CiU

1.635

502

740

 

112

   

Santpedor

5.477

ERC

689

1.293

1.214

       

Navarcles

5.400

CiU

1.339

1.178

214

334

 

205

 

Artés

4.552

GUA-AM

1.164

562

898

       

Balsareny

3.238

ERC

870

341

358

350

     

Castellbell i el Vilar

3.035

PSC

505

984

177

 

63

   

el Pont de Vilomara i Rocafort

2.750

PSC

72

1.074

 

516

30

   

Monistrol de Montserrat

2.578

ERC

513

246

725

 

92

   

St. Salvador de Guardiola

2.245

CiU

666

187

375

 

85

   

Avinyó

2.046

CiU

1.026

 

333

 

10

   

Callús

1.366

MAC-PM

 

454

234

 

27

   

Fonollosa

1.061

CiU

266

170

114

 

21

140

 

Castellgalí

993

PSC

230

469

37

       

Castellnou de Bages

625

CiU

249

150

50

 

6

   

Rajadell

426

CiU

196

55

 

91

3

   

Rellinars

412

CiU

280

 

116

 

3

   

Marganell

238

 

123

10

40

       

Mura

207

   

98

65

 

9

   

Talamanca

109

 

40

34

   

12

   

TOTAL

137.990

 /1

22.477,0

24.226,0

13.753,0

5.316,0

3.630,0

   
   

 /2

11.238,5

12.113,0

6.876,5

2.658,0

1.815,0

   

 /3

7.492,3

8.075,3

4.584,3

1.772,0

1.210,0

   

 /4

5.619,3

6.056,5

3.438,3

1.329,0

907,5

   

 /5

4.495,4

4.845,2

2.750,6

1.063,2

726,0

   

 /6

3.746,2

4.037,7

2.292,2

886,0

605,0

   

 /7

3.211,0

3.460,9

1.964,7

759,4

518,6

   

 /8

2.809,6

3.028,3

1.719,1

664,5

453,8

   

 /9

2.497,4

2.691,8

1.528,1

590,7

403,3

   

VOTS

8

8

4

1

1

0

22

ALCALDIES

8

7

6

0

0

0

21

TOTAL

16

15

10

1

1

0

43

La implantació d’aquest nou sistema, com és lògic, implicaria un seguit de canvis en el comportament dels electors i dels partits en els comicis municipals, repercutint alhora en els resultats electorals aplicables a la formació dels consells comarcals. La utilització de les dades de les darreres eleccions municipals resulta forçosa, però cal tenir clar que el seu valor és simplement indicatiu. Es poden preveure un seguit de conseqüències de la hipotètica implantació d’aquest sistema:

a)  tots els ciutadans podran votar un ampli ventall de candidatures al Consell comarcal, de manera que augmentarà la participació, la llibertat d’opció i els resultats obtinguts pels partits que actualment només presenten candidatures en alguns municipis de la comarca[6];

b)  el vot al Consell comarcal tindrà un sentit més ideològic que no pas el municipal, en què sovint prima el factor personal, de coneixement i valoració directa dels candidats;

c) la importància de l’alcalde es reforça, de manera que els pactes destinats a la seva designació en els ajuntaments sense majoria absoluta seran menys flexibles i més meditats, atesa la seva repercussió general;

d) les candidatures independents (inclòs les presentades en un sol poble sense fer-ne agrupació electoral amb altres) poden tenir més presència en el Consell comarcal per la via de les alcaldies.

Tot seguit comparem la composició actual dels consells comarcals i  la que es derivaria de l’aplicació del sistema que proposem (quadre 5 i figura 2). Per tal de no enfarfegar les dades i atès que la comparació de xifres petites és fàcil, únicament donem els valors absoluts i només afegim el valor relatiu al quadre 6, referit al total de consellers. En aquesta primera aproximació utilitzem la divisió comarcal vigent: canviem el sistema electoral però no pas la divisió territorial.

Quadre 5. Comparació de la composició
dels consells comarcals, actual i proposada

COMARQUES SENSE CANVIS EN LES MAJORIES (RELATIVA O ABSOLUTA)
en cada comarca, les dades superiors són les actuals,
i les inferiors les calculades amb la proposta

MAJORIA ABSOLUTA CiU

PSC-PM

CiU

ERC-AM

PP

ICV-EPM

Altres

total

ALTA RIBAGORÇA

4

13

     

Vilaller 2

19

1

7

     

Vilaller 1

9

BERGUEDÀ

6

10

3

     

19

9

18

7

1

   

35

CERDANYA

1

10

7

 

1

 

19

1

12

7

   

Alp 1

21

GARRIGUES

4

10

5

     

19

6

18

8

1

   

33

GARROTXA

6

10

2

 

1

 

19

9

22

4

 

2

 

37

NOGUERA

4

10

4

1

   

19

7

28

7

3

 

AIPN 3 +
Castelló F. 1

49

PALLARS JUSSÀ

6

10

3

     

19

4

10

3

     

17

PALLARS SOBIRÀ

7

11

 

1

   

19

8

14

 

1

   

23

PLA D'URGELL

5

11

3

     

19

8

19

5

   

Golmés 1

33

SOLSONÈS

 

11

3

   

El Comú 5

19

 

10

1

   

El Comú 4

15

TERRA ALTA

1

11

 

1

 

FIC 2 +
UPTA 4

19

1

15

     

FIC 3 +
UPTA 4

23

URGELL

3

10

3

1

 

AIPN 2

19

3

19

4

3

 

AIPN 3 +
Verdú 1

33

MAJORIA RELATIVA CiU

PSC-PM

CiU

ERC-AM

PP

ICV-EPM

Altres

total

ALT CAMP

7

9

2

   

A.E. 1

19

11

19

5

1

 

A.E. 3

39

BAGES

11

12

7

1

2

 

33

18

23

14

1

2

Castellfollit 1

59*

BAIX CAMP

11

12

5

3

1

FIC 1

33

16

17

6

2

1

FIC 1

43

BAIX EMPORDÀ

9

15

3

1

4

Pals 1

33

15

26

5

1

6

div. alcaldes 2

55*

BAIX PENEDÈS

10

11

2

1

 

Calafell 1

25

12

14

1

1

 

Calafell 1

29

CONCA DE BARBERÀ

3

9

4

   

FIC 2 + Vimbodí 1

19

3

9

5

   

FIC 4 + divers. alcaldes 2

23

GIRONÈS

10

13

6

1

1

A.E. 2

33

13

21

6

2

1

A.E. 4

47

MARESME

10

11

5

4

3

 

33

19

22

10

5

5

 

61*

OSONA

7

15

8

 

1

A.E. 2

33

17

33

19

 

3

A.E. 6 + PxC 1

79*

PRIORAT

3

9

7

     

19

5

12

8

     

25

RIBERA D'EBRE

5

9

5

     

19

5

14

7

   

FIC 2 +
la Torre E. 1

29

RIPOLLÈS

4

9

5

 

1

 

19

5

12

6

 

2

 

25

SEGRIÀ

11

13

5

3

1

 

33

26

33

10

5

3

 

77*

MAJORIA RELATIVA PSC

PSC-PM

CiU

ERC-AM

PP

ICV-EPM

Altres

Total

ANOIA

10

9

4

1

1

 

25

20

17

6

1

1

 

45

BARCELONÈS

18

7

3

6

5

 

39

19

6

4

6

4

 

39

VALLÈS OCCIDENTAL

17

8

5

4

5

 

39

20

11

4

2

5

div. alcaldes 3

45

VALLÈS ORIENTAL

12

10

5

2

4

 

33

31

24

16

3

5

div. alcaldes 4

83*

COMARQUES EN QUÈ UNA MAJORIA ABSOLUTA ESDEVÉ RELATIVA

MAJORIA RELATIVA CIU

PSC- PM

CiU

ERC- AM

PP

ICV-EPM

Altres

Total

SEGARRA

1

10

5

1

 

I.Segarra 2

19

1

10

7

1

 

I.Segarra 1 +
Torà 1

21

COMARQUES EN QUÈ UNA MAJORIA RELATIVA ESDEVÉ EMPAT

EMPAT PSC-CIU

PSC- PM

CiU

ERC- AM

PP

ICV-EPM

Altres

Total

ALT PENEDÈS

11

10

3

1

   

25

22

22

6

3

1

CUP 1 + A.E. 1
Olèrdola 1

57*

COMARQUES EN QUÈ UNA MAJORIA RELATIVA ESDEVÉ ABSOLUTA

MAJORIA ABSOLUTA CIU

PSC- PM

CiU

ERC- AM

PP

ICV-EPM

Altres

Total

ALT EMPORDÀ

9

16

6

2

   

33

26

49

13

4

2

div. alcaldes 3

97*

ALT URGELL

6

8

4

1

   

19

6

13

4

2

   

25

SELVA

8

14

6

1

2

A.E. 2

33

10

26

8

1

3

A.E. 3

51

TARRAGONÈS

10

14

3

4

2

 

33

7

22

3

4

1

div. alcaldes 2

39

MAJORIA ABSOLUTA PSC

PSC- PM

CiU

ERC-AM

PP

ICV-EPM

Altres

Total

BAIX LLOBREGAT

17

6

4

4

8

 

39

34

7

4

4

10

div. alcaldes 2

61*

GARRAF

14

8

2

4

3

FIC 1 +
EN (St. Pere) 1

33

14

5

1

2

1

FIC 1 +
EN (St. Pere) 1

25

COMARQUES EN QUÈ UN EMPAT ESDEVÉ MAJORIA RELATIVA

MAJORIA RELATIVA PSC

PSC- PM

CiU

ERC- AM

PP

ICV-EPM

FIC

Total

MONTSIÀ

9

9

4

2

 

1

25

11

8

4

1

 

1

25

MAJORIA RELATIVA CiU

PSC-PM

CiU

ERC- AM

PP

ICV-EPM

Altres

Total

BAIX EBRE

8

8

4

3

 

FIC 2

25

10

12

2

2

 

FIC 3

29

PLA DE L'ESTANY

3

7

7

   

Porqueres 2

19

2

9

5

   

Porqueres 2 + Camós 1

19

* Nombre de consellers excessiu, per al qual es proposa més endavant un mecanisme de correcció.
A.E.: agrupació d’electors (coalició de diverses candidatures independents locals). AIPN: Agrupació d’Independents Progressistes i Nacionalistes. CUP: Candidatura d’Unitat Popular. EN: Esquerra Nacional. FIC: Federació d’Independents de Catalunya. I. Segarra: Independents de la Segarra. PxC: Plataforma per Catalunya. UPTA: Unió per la Terra Alta

En resum, a la majoria de comarques (29) no s’alteraria el repartiment de forces actual en els seus trets bàsic. En 6 comarques s’accentuarien les majories actuals, passant de relatives a absolutes. En 3 comarques l’actual empat entre els dos partits majoritaris es desfaria, tot decantant la balança en un sentit o un altre. Finalment, en una comarca la majoria absoluta es rebaixaria a relativa i en una altra una majoria relativa esdevindria empat. En general, però, s’observa una tendència clara envers la consolidació de majories. Les dades anteriors es poden resumir en el quadre 6.

Quadre 6. Comparació de la composició
dels consells comarcals, actual i proposada.
Síntesi de resultats

CONSELLERS

PSC-PM

CiU

ERC-AM

PP

ICV-EPM

Altres

total

Actual

301

418

162

54

46

37

1.018

Proposta

455

688

235

63

58

81

1.580

Actual

29,6%

41,1%

15,9%

5,3%

4,5%

3,6%

100%

Proposta

28,8%

43,5%

14,9%

4%

3,7%

5,1%

100%

Com es pot observar, l’increment del nombre total de consellers fa que cap partit perdi presència en termes absoluts. En xifres relatives, la modificació beneficia principalment a CiU, que és la força amb un major nombre d’alcaldies. També els independents obtenen més presència, gràcies principalment a l’accés directe dels alcaldes als consells comarcals. La resta de forces perden percentualment pes, però la majoria d’elles compensen aquest descens amb l’assoliment d’altres objectius: una major presència en el territori gràcies a l’increment de consellers, un major nombre de consellers en termes relatius en algunes comarques o bé –en el cas dels PSC- l’assoliment de la majoria absoluta en alguna comarca i d’alguna majoria relativa més.

Figura 2. Força política majoritària en les comarques, 2003. Sistema proposat amb la divisió comarcal actual i amb la proposta de nova divisió comarcal.

 

Repercussió electoral de la creació de noves comarques

L’Informe Roca era partidari de crear algunes noves comarques. En una publicació recent (Burgueño, 2003) defensem algunes altres més, així com crear una nova i ampla Comarca de Barcelona, formada bàsicament per la unificació del Barcelonès i el Baix Llobregat. En ambdós estudis la creació de més comarques es defensa per motius geogràfics, històrics, sociològics... L’argument electoral hi és únicament en el sentit que es valora positivament una major fragmentació comarcal, en tant que facilitaria la presència dels alcaldes en el Consell comarcal. En cap moment la Comissió d’Experts va fer la més mínima prospecció electoral. Les noves comarques s’han de defensar (o no) seguint criteris geogràfics, històrics, sociològics... i també de viabilitat de les seves institucions de govern. Mai hem definit comarques al servei d’una determinada opció política (gerrymander). No obstant, en difondre’s l’Informe sovint se’ns digué que volíem afavorir a tal o qual partit, perquè l’alcalde de la possible capital era d’un determinat color. Aquest bany de realitat fa que no pequem d’ingenus: la modificació del mapa comarcal té implicacions polítiques que cal conèixer i valorar. El que no és democràtic és que els càlculs electorals els facin i coneguin només els partits polítics. Tampoc és acceptable que les previsions electorals determinin el posicionament d’un partit davant qualsevol proposta de reorganització territorial i en canvi que aquesta mena d’arguments comptables no siguin mai reconeguts explícitament.

En aquesta simulació no aplicarem el sistema electoral actual a les hipotètiques noves comarques. Posats a treballar amb hipòtesis, no ens fa gaire goig rebaixar-ne l’ambició. Si no es diu altra cosa, tots els càlculs d’aquest apartat estan fets d’acord amb una nova divisió territorial, descrita i justificada en la publicació abans esmentada. D’altra part, amb l’anàlisi fet anteriorment amb base al mapa actual ja hem vist que mai s’estableixen grans diferències entre ambdós sistemes. El que més ens interessa és remarcar la viabilitat de la proposta i l’interès de la fragmentació com a forma de construir uns consells comarcals més representatius dels ajuntaments catalans, tot solucionant la major part del problema d’excés d’ajuntaments.

L’Informe Roca proposava el reconeixement de la Selva Marítima (135.966 hab.), a cavall de la Selva actual (en la seva part litoral) i del Maresme en el seu extrem septentrional. L’actual composició del Consell comarcal presenta una mena de mitjana aritmètica de les dues noves comarques (quadre 7). L’actual majoria relativa esdevindria absoluta a la part interior de la Selva (amb Sta. Coloma de Farners) i, en canvi, s’afebliria a la part litoral. L’aplicació del sistema electoral que proposem amb els límits de les actuals comarques donaria lloc a un Consell comarcal de la Selva format per 51 membres, així com a un del Maresme de 61, de manera que la fragmentació territorial en aquest sector resulta particularment aconsellable per tal de formar uns consells més operatius (el del Maresme tindria així 45 membres).

Quadre 7. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Selva Marítima
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

Altres

Total

SELVA (actual)

8

14

6

1

2

2

33

SELVA (proposta)

3

14

6

 

2

2

27

SELVA MARÍTIMA

9

12

3

1

1

1

27

Una altra de les comarques de l’Informe Roca és l’Alta Segarra (7.310 hab.) principalment formada pel sector septentrional de l’actual Anoia. Actualment l’Anoia és una de les 7 comarques on el PSC obté majoria relativa, ocupant la presidència amb el suport d’ERC i ICV. L’Alta Segarra és un sector rural i molt diferenciat políticament respecte de l’entorn urbà d’Igualada, de manera que CiU hi obtindria majoria absoluta (quadre 8). La segregació del sector septentrional comportaria a la nova comarca (juntament amb altres modificacions del seu perímetre) un lleuger increment de la majoria socialista. Cal relativitzar l’absència d’ICV del Consell perquè aquesta força concorre a l’Ajuntament d’Igualada en coalició amb el PSC, de tal manera que en el conjunt de la comarca obté pocs vots.

Quadre 8. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Alta Segarra
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

altres

Total

ANOIA (actual)

10

9

4

1

1

 

25

ANOIA (proposta)

15

11

5

1

 

1

33

ALTA SEGARRA

3

7

1

   

2

13

El Moianès (10.490 hab.), present igualment en l’Informe Roca, està actualment migpartit entre el Bages (amb la capital, Moià) i el Vallès Oriental, a més d’un municipi d’Osona. El Bages tindria amb el sistema electoral proposat un nombre excessiu de consellers (59), que amb aquesta i altres segregacions (Cardona, Navàs...) resta en una xifra més raonable: 43. Actualment al Moianès funciona amb èxit un Consorci de promoció de la comarca format pels 10 municipis. Paradoxalment (però comprensiblement) algun dels alcaldes moianesos han expressat la seva por a que la conversió del Consorci en comarca suposi que ells deixin de controlar l’ens i fins i tot d’estar representats, cosa que efectivament passaria amb el sistema electoral vigent. Contràriament, amb la nostra proposta hi serien presents tots els alcaldes (fins i tot el de Granera, de 66 hab., gràcies amb les mecanismes correctors que després s’expliquen). Al Moainès CiU obtindria majoria absoluta i ERC seria la segona força política (quadre 9). La reducció de l’àmbit territorial no implicaria canvis remarcables a Bages: CiU mantindria la majoria relativa i el PSC gairebé l’igualaria. En l’actualitat PSC i CiU comparteixen alternativament la presidència del Consell.

Quadre 9. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Moianès
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

Altres

Total

BAGES (actual)

11

12

7

1

2

 

33

BAGES (proposta)

15

16

10

1

1

 

43

MOIANÈS

3

10

5

   

1

19

La Noguera és actualment la comarca més extensa de Catalunya. L’aplicació del sistema electoral que proposem amb la delimitació actual implicaria un Consell bastant nombrós (49 membres), la qual cosa s’evita amb la proposta de l’Informe Roca de reconeixement del Segre Mitjà (Artesa de Segre-Ponts-Oliana). Políticament, la majoria absoluta de CiU es mantindria arreu (quadre 10), i l’actual empat de PSC i ERC com a segones forces es resoldria a favor del PSC a la comarca encapçalada per Balaguer (Noguera) i a favor d’ERC a la comarca que tindria Ponts com a capital (Segre Mitjà).

Quadre 10. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Segre Mitjà
 

PSC

CiU

ERC

PP

altres

Total

NOGUERA (actual)

4

10

4

1

 

19

NOGUERA (proposta)

7

16

4

2

4

33

SEGRE MITJÀ

2

12

3

2

 

19

Una altra comarca suggerida per l’Informe Roca és el Baix Llobregat Nord, que nosaltres preferim anomenar Pla de Montserrat perquè no només comprendria municipis del Baix Llobregat (com la capital, Martorell), sinó també d’altres 3 comarques veïnes. El Baix Llobregat, amb el sistema que proposem i la delimitació vigent, seria una de les dues comarques on el PSC obtindria majoria absoluta, fet que actualment no es dóna enlloc. Aquesta circumstància es mantindria igualment en el Pla de Montserrat (quadre 11).

Quadre 11. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Pla de Montserrat
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

altres

total

BAIX LLOBREGAT (actual)

17

6

4

4

8

 

39

PLA DE MONTSERRAT

17

5

3

1

4

1

31

L’Informe Roca proposava la segregació de la Vall de Camprodon de l’actual Ripollès, en part per tal de diferenciar l’adscripció regional d’aquesta vall respecte de la resta de la comarca actual. Tal i com s’ha esdevingut històricament, creiem que el Ripollès té una realitat tripartida: la Vall de Camprodon manté un vincle estret amb Olot i Girona que cal respectar (romanent a la vegueria de Girona); Ripoll és indestriable de Vic (per tant creiem que ha de formar part de la Catalunya Central) i la Vall de Ribes té lligams significatius amb la Cerdanya (podria formar part de la vegueria de la Catalunya Central però també alhora de l’àmbit de planificació de l’Alt Pirineu). Al nostre entendre, la Vall de Ribes (2.966 hab.) no té el mateix grau de justificació com a comarca que la Vall de Camprodon (4.434 hab.), però també és possible el seu reconeixement si els seus ajuntaments ho creuen convenient. Tanmateix, en aquest cas no hi ha un problema d’excés de municipis per a la formació del Consell comarcal amb el sistema electoral proposat. Actualment CiU té majoria relativa i ERC és la segona força; la presidència del Consell s’alterna, però, entre ERC i PSC, amb el suport d’ICV. Si la comarca es divideix en tres parts (quadre 12), ERC obté la majoria relativa al Ripollès (perdent importància, en canvi, a les valls de Camprodon i de Ribes) i CiU l’aconsegueix a la Vall de Ribes (relativa) i a la Vall de Camprodon (absoluta). Per tant, un pacte d’esquerres com l’actual seria viable al Ripollès i a la Vall de Ribes.

Quadre 12. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Valls de Camprodon i de Ribes.
 

PSC

CiU

ERC

ICV

Total

RIPOLLÈS (actual)

4

9

5

1

19

RIPOLLÈS (proposta)

2

6

8

1

17

VALL DE RIBES

2

4

2

1

9

VALL DE CAMPRODON

3

7

1

 

11

L’Informe Roca assenyalava la necessitat d’estudiar la possibilitat de crear una comarca a l’entorn de Sant Celoni. La Comissió va introduir aquesta referència justament en comprovar la dificultat d’assegurar la presència de tots els alcaldes en una macrocomarca com l’actual Vallès Oriental, formada per 43 municipis, la qual cosa duria en principi, aplicant el sistema que proposem, a constituir un Consell de 83 membres. Creiem que la proposta es podria concretar en la divisió de l’actual Vallès Oriental en dos sectors: Vallès Oriental (capital a St. Celoni, total 60.841 hab.) i Vallès Central (Granollers, 269.562 hab.). Aquesta divisió situaria el nombre de consellers dels dos àmbits en 33 i 47. Pel que fa al color polític, l’actual majoria relativa socialista es mantindria i enfortiria al sector de Granollers, mentre que al sector del Montseny CiU obtindria la majoria relativa (quadre 13).

Quadre 13. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Vallès Oriental
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

Altres

Total

VALLÈS ORIENTAL (actual)

12

10

5

2

4

 

33

VALLÈS CENTRAL (proposta)

20

11

9

2

3

2

47

VALLÈS ORIENTAL (proposta)

9

12

9

1

1

1

33

L’Informe Roca senyalava la necessitat que el Lluçanès (8.271 hab.) fos reconegut com a subcomarca dins Osona. Precisament la seva marginació en l’Informe, agreujada comparativament amb el reconeixement del veí Moianès, ha provocat una reacció d’afirmació comarcal que fins i tot sembla que ha perjudicat els resultats electorals de CiU, atès que algun significat alcalde convergent havia posat pals a les rodes de la reivindicació lluçanesa. Així, seria ERC i no pas CiU qui obtindria la majoria absoluta en aquesta nova comarca amb el sistema que defensem (quadre 14). La reducció territorial d’Osona resulta molt necessària per tal d’assegurar la presència d’un nombre significatiu d’alcaldes en el Consell. Amb la demarcació actual la nostra proposta de sistema electoral implicaria un nombre molt excessiu de consellers: 79. La segregació del Lluçanès resulta, doncs, molt positiva; com també ho seria l’agregació del sector nord més muntanyenc (Bisaura o rodalia de St. Quirze de Besora) al Ripollès. Amb aquests supòsits el Consell comarcal continuaria essent una mica massa nombrós (59 membres), però amb la correcció que es comentarà després seria fàcil fer una lleu reducció del nombre de consellers. Actualment ERC ocupa la presidència del Consell comarcal d’Osona amb el suport de la resta de grups excepte CiU (que hi té la majoria relativa de consellers). La segregació del Lluçanès i el canvi de sistema electoral permetria mantenir el pacte actual, però el PSC esdevindria la segona força política d’Osona.

Quadre 14. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Lluçanès
 

PSC

CiU

ERC

ICV

Altres

Total

OSONA (actual)

7

15

8

1

2

33

OSONA (proposta)

14

28

11

3

3

59

LLUÇANÈS

1

6

10

 

2

19

L’Informe Roca assenyala la Baixa Segarra com un agrupament de municipis amb denominació pròpia. En cas d’haver-se aplicat la reforma municipal propugnada en l’Informe, l’agrupament hauria estat format per només 3 municipis, dos d’ells amb menys de 500 hab. En aquest supòsit no semblava necessari anar a una fórmula de reconeixement comarcal. Si hem d’entendre descartada la reforma municipal la situació canvia: parlem d’uns 9 municipis, per la qual cosa sembla més raonable plantejar-se el seu reconeixement com a comarca (3.959 hab.). La major part de la comarca pertany actualment a la Conca de Barberà. CiU obtindria la majoria absoluta a la Baixa Segarra, mentre que a la Conca de Barberà revalidaria la majoria relativa (també ERC es mantindria en segon lloc), si bé que el pes dels convergents es veuria un xic disminuït en benefici dels independents (quadre 15).

Quadre 15. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Baixa Segarra
 

PSC

CiU

ERC

FIC

Altres

Total

CONCA DE BARBERÀ (actual)

3

9

4

2

1

19

CONCA DE BARBERÀ (proposta)

3

8

4

4

2

21

BAIXA SEGARRA

1

5

3

   

9

La Ribera de Sió (7.443 hab.) és un cas similar al de la Baixa Segarra i a la Vall de Ribes pel que fa al tractament que rebia en l’Informe Roca. La part central d’aquesta hipotètica comarca pertany actualment a l’Urgell (comarca que creiem fóra més encertat denominar Comarca de Tàrrega). Qualsevol fórmula manté la majoria absoluta de CiU en les dues comarques, si bé ERC (formació a què pertany l’alcalde d’Agramunt) esdevindria la segona força de la Ribera de Sió per davant dels socialistes, en tant que els independents (com ara l’alcalde de Tàrrega) superarien PSC i ERC a la Comarca de Tàrrega (quadre 16).

Quadre 16. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Ribera de Sió
 

PSC

CiU

ERC

PP

Altres

Total

URGELL

3

10

3

1

2

19

C. de TÀRREGA

2

12

2

1

4

21

RIBERA DE SIÓ

1

6

4

   

11

Des de les LOT (1987), on abans hi havia una Corporació Metropolitana ara hi ha dos consells comarcals (Barcelonès i Baix Llobregat), dues entitats metropolitanes (Medi Ambient i Transport) i una mancomunitat. La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es regeix per una Assemblea formada per 67 membres; el Consell metropolità de l’Entitat Metropolitana del Transport està format per 34 membres; el Consell metropolità de l’Entitat del Medi Ambient està integrat per 49 consellers i els dos consells comarcals del Barcelonès i del Baix Llobregat tenen 39 membres cadascun. Creiem que la millor manera de reconèixer el fet metropolità, simplificar les administracions i enfortir la capitalitat de Catalunya és reformar la divisió comarcal sumant-hi Barcelonès, Baix Llobregat i altres municipis immediats (St. Cugat, Cerdanyola...), i establint així una relativament gran Comarca de Barcelona (tot plegat equiparable al municipi de Madrid). Aplicant el mateix sistema que a les altres comarques, el Consell comarcal de Barcelona tindria 67 membres (com l’Assemblea de la Mancomunitat), però aquesta xifra es pot reduir a 51 aplicant el simple procediment que s’explicarà més avall. Un sol consell comarcal supliria 5 ens, i els seus 51 membres reemplaçarien altres 228 càrrecs. Des del punt de vista de partit, el PSC ampliaria la absoluta la majoria relativa que actualment té als consells comarcals del Barcelonès i del Baix Llobregat (quadre 17). Actualment el PSC ja té majoria absoluta en la Mancomunitat i en els dos ens metropolitans.

Quadre 17. Hipòtesi de composició política
dels consells de noves comarques. Comarca de Barcelona
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

Altres

Total

BARCELONÈS

18

7

3

6

5

 

39

C. de BARCELONA

36

11

5

5

8

2

67

L’Informe Roca proposava també diverses modificacions en els límits d’algunes comarques. Si apliquem la nostra proposta de sistema electoral, generalment els canvis de límits que s’hi proposaven (a banda dels comentats fins ara) no produirien canvis significatius en la composició política dels consells comarcals, tant pel que fa al partit que ostentaria la majoria com en quant al tipus de majoria: relativa o absoluta. Hi ha, però, alguna excepció.

-  Actualment hi ha una situació de fràgil empat al Baix Ebre i al Montsià que fàcilment es desfà en modificar el sistema electoral (quadre 5) o bé l’àmbit territorial. Així, un hipotètic pas de Deltebre (CiU) al Montsià i de Mas de Barberans (PSC) al Baix Ebre decantaria la comarca a una majoria relativa socialista, que també es donaria al Montsià. Actualment CiU governa al Baix Ebre amb el suport del PP i independents, en tant que PSC i ERC alternen en la presidència al Montsià.

- Un Baix Penedès retallat en direcció a Tarragona (Bonastre, Masllorenç...) i ampliat cap a Barcelona (Castellet i la Gornal) invertiria la relació de forces actual, passant la majoria relativa de CiU al PSC.

- Un Alt Penedès retallat d’alguns municipis perifèrics amb alcaldia socialista (Mediona, Castellet i la Gornal o St. Llorenç d’Hortons) invertiria també la relació actual de majories relatives, en aquest cas a favor de CiU i en detriment del PSC.

Esmenes finals al sistema de composició del consell comarcal

Si s’apliqués el sistema fins ara explicat sense modificar el mapa comarcal, un total de 10 comarques tindrien 51 o més consellers, xifra que sembla excessiva i poc operativa per a constituir un Consell comarcal. La creació de noves comarques de la manera que s’ha comentat pal·liaria en gran part el problema. Per exemple, resoldria el cas de l’actual Vallès Oriental (sense la divisió en dues comarques caldrien 83 consellers). Tot i així, encara 5 comarques romandrien amb un nombre superior a 51 consellers, a les que caldria afegir el Gironès si s’ampliés el seu territori tal i com propugna l’Informe Roca. Per a aquesta minoria de comarques es pot habilitar un simple mecanisme corrector que permeti situar el nombre màxim de consellers en 51. Per això només caldria que el nombre d’alcaldes presents en el Consell es reduís a un màxim de 25, prescindint dels municipis amb un menor nombre d’habitants fins assolir aquesta xifra. Excepte en el cas irresoluble de l’Alt Empordà (amb 68 municipis actualment), en les altres 3 comarques només caldria prescindir inicialment d’un nombre força reduït de municipis de més de 250 hab. (columna A del quadre 18) i el llindar de població emprat a la pràctica (columna B) no s’elevaria excessivament (cal tenir en compte que el municipi més petit de a la Comarca de Barcelona té més de 2.700 hab.). Els resultats electorals d’aquesta reducció són els que s’indiquen en el quadre 18. En cap cas s’alterarien les majories calculades abans amb un nombre il·limitat de consellers. Val a dir que aquestes 6 comarques mereixen comptar amb un Consell Comarcal nombrós, no sols per l’elevat nombre de municipis sinó per l’extensió, la importància de la capital i la població total superior en tots els casos als 100.000 habitants.

Quadre 18. Hipòtesi de composició política
dels 6 consells comarcals on caldria restringir a 25 el nombre màxim d’alcaldes membres nats
 

PSC

CiU

ERC

PP

ICV

Altres

Total

A

B

ALT EMPORDÀ

11

27

8

2

1

2

51

24

675

COMARCA DE BARCELONA

28

9

4

4

6

 

51

8

6.600

BAIX EMPORDÀ

14

25

3

1

6

2

51

1

286

GIRONÈS

14

24

7

1

1

4

51

2

300

OSONA

12

24

9

 

3

3

51

4

330

SEGRIÀ

15

22

8

4

2

 

51

6

650

Aplicant simultàniament el sistema electoral proposat i la reforma del mapa comarcal s’aconsegueix una representació directa i expressa de la gran majoria dels 946 municipis catalans. Actualment un 37,2% dels 937 municipis catalans (sense l’Aran) no té cap regidor (quadre 19). No sempre es tracta de municipis petits; per exemple no tenen cap representant en els actuals consells diversos municipis amb més de 3.000 habitants com ara: Arenys de Mar (Maresme), Balaguer (capital de la Noguera), Balsareny (Bages), Balenyà (Osona), Bescanó (Gironès), Cardedeu (Vallès Oriental), Salou (Tarragonès), St. Quirze del Vallès (Vallès Occidental) o Viladecans (Baix Llobregat); aquest darrer municipi compta amb més de 58.000 habitants. També manquen regidors d’alguns ajuntaments mitjans força significatius en les respectives comarques com ara Ascó (Ribera d’Ebre), Besalú (Garrotxa), Calaf (Anoia), Llívia (Cerdanya), la Pobla de Lillet (Berguedà) o el Perelló (Baix Ebre). Tanmateix, recordem que no cal parlar d’alcaldes en el sistema actual; els alcaldes presents en el consell comarcal acostumen a ser una tercera o quarta part del total. Sovint l’únic regidor present per un municipi pertany a l’oposició del seu ajuntament, de manera que és evident que no representarà els interessos ni la posició de l’equip de govern de la seva localitat. D’altra part, com que la tria de regidors pels partits és lliure i independent, el resultat és que sovint alguns pobles estan sobrerepresentats. Lògicament aquest fet es dóna més fàcilment en el cas de les poblacions principals, però a vegades també es produeix una supèrflua abundància de regidors de petites poblacions; per exemple, l’Ajuntament de Peramola (municipi de 385 hab. situat a l’Alt Urgell) compta amb 3 regidors de diferents partits (el Consell comarcal està format per 19 membres).

Amb la rebaixa del total de consellers per comarca a 51, només 45 municipis de més de 250 habitants restarien inicialment fora del respectiu Consell (quadre 20). El 75% dels alcaldes catalans formarien part dels consells comarcals. Amb tot, es poden habilitar mecanismes per tal de reduir encara més el percentatge de municipis absents. Una primera previsió legal consistiria en què els partits polítics tinguessin l’obligació de designar com a representants propis (obtinguts en funció del vot) un cert nombre d’alcaldes que no haguessin entrat com a membres nats del consell. Seria raonable que la meitat (la meitat menor en cas de nombre total senar) dels representants de cada partit aconseguits en funció del vot anessin a parar a altres alcaldes d’aquest partit. Aquest sistema té algun punt de contacte amb el model electoral alemany. Hem fet una simulació del que suposaria la introducció d’aquesta variant amb els ajuntaments resultants de les eleccions del 25-V-2003, i el resultat és que s’assegura la incorporació de 127 alcaldes més als consells, situant el total de batlles presents en el 88,6% (quadre 20). La majoria de comarques (27 de 50) tindrien assegurada la presència d’absolutament tots els alcaldes en el Consell. Ben pocs ajuntaments de més de 250 habitants deixarien d’obtenir escó en el consell; si descomptem el cas excepcional de l’Alt Empordà podrien ser fins i tot menys de 5.

Amb el mecanisme esmentat el nombre màxim total de municipis que restaria sense representació en els consells comarcals seria poc superior al centenar. Però cal tenir en compte que encara resten disponibles la meitat (o meitat major en cas de nombre total senar) de membres del Consell atribuïts a cada partit en funció del vot. Cada formació política podria designar lliurement per al Consell qualsevol regidor de la comarca, assegurant així la presència de més alcaldes o regidors d’altres municipis.

Finalment convindria establir un mecanisme d’agrupament electoral voluntari dels municipis amb menys de 250 habitants (igualment aplicable a d’altres més grans). Es tractaria d’aprofitar la figura de la comunitat de municipis creada en la darrera reforma de la Llei municipal catalana (Llei 3/2002, de 22 de març). Dos ajuntaments podrien pactar en l’acord de constitució d’una comunitat de municipis quin dels dos alcaldes representaria la comunitat en el Consell comarcal. Per exemple, Sant Ferriol (204 hab.) i Beuda (139 hab.) podrien acordar que els dos alcaldes es repartirien en períodes de 2 anys la presència en el Consell. En aquest supòsit, aquesta comunitat de 343 habitants seria comptabilitzada a efectes electorals com un municipi més, i si calgués donaria lloc a un increment del nombre total de membres del Consell comarcal. Caldria demanar, això sí, que l’acord no fos improvisat i fet a mida de les eleccions, requerint que la comunitat tingués en el moment de convocar les eleccions una antiguitat superior a un mandat municipal (4 anys).

Amb tots aquests mecanismes, només un percentatge molt baix de municipis (fàcilment podria ser inferior al 5%) restaria a mig termini sense un representant directe en el seu Consell comarcal. Així s’aconsegueix l’objectiu d’una comarca més municipalista i totalment incardinada en el món local. El consell d’alcaldes paral·lel deixaria de tenir cap sentit, amb la possible excepció de l’Alt Empordà.

Quadre 19. Municipis amb regidors en els consells comarcals (2003)

Comarca

<250 hab.
ABSENTS

<250 hab.
PRESENTS

>250 hab. ABSENTS

>250 hab.
PRESENTS

Alt Camp

3

1

5

14

Alt Empordà

12

8

31

17

Alt Penedès

-

-

11

16

Alt Urgell

7

-

3

9

Alta Ribagorça

-

-

-

3

Anoia

10

1

6

16

Bages

5

-

7

23

Baix Camp

6

1

3

18

Baix Ebre

-

-

4

10

Baix Empordà

7

2

9

18

Baix Llobregat

-

-

9

21

Baix Penedès

-

-

2

12

Barcelonès

-

-

-

5

Berguedà

12

3

6

10

Cerdanya

1

6

5

5

Conca de Barberà

10

1

1

10

Garraf

-

-

-

6

Garrigues

6

2

3

13

Garrotxa

2

1

6

12

Gironès

4

-

5

18

Maresme

-

-

11

19

Montsià

-

-

-

12

Noguera

5

1

12

12

Osona

9

3

20

19

Pallars Jussà

1

5

1

7

Pallars Sobirà

1

3

-

11

Pla d’Urgell

-

-

4

12

Pla de l’Estany

1

1

-

9

Priorat

7

4

1

11

Ribera d’Ebre

-

-

3

11

Ripollès

3

4

4

8

Segarra

7

4

1

9

Segrià

-

-

13

25

Selva

1

-

3

22

Solsonès

4

4

-

7

Tarragonès

-

2

2

17

Terra Alta

-

1

-

11

Urgell

3

1

2

14

Vallès Occidental

1

0

3

19

Vallès Oriental

2

-

23

18

Total

130
(13,9%)

59
(6,3%)

219
(23,4%)

529
(56,4%)

 

Quadre 20. Municipis representats en els consells comarcals segons la proposta

Comarca

<250 hab.
ABSENTS

>250 hab.
ABSENTS

>250 hab.
PRESENTS

CONSELLERS EN
FUNCIÓ DEL VOT

ALCALDES PRESENTS
EN FUNCIÓ DEL VOT

MÀXIM DE
M UNICIPIS ABSENTS

Alt Camp

4

-

21

22

4

-

Alt Empordà

20

24

25

26

11

33

Alt Penedès

-

-

23

24

-

-

Alt Urgell

7

-

9

10

2

5

Alta Ribagorça

-

-

3

6

-

-

Alta Segarra

8

-

6

7

2

6

Anoia

3

-

16

17

2

1

Bages

3

-

21

22

3

-

Baix Camp

5

-

20

21

4

1

Baix Ebre

-

-

14

15

-

-

Baix Empordà

9

1

25

26

8

2

Baix Penedès

-

-

12

13

-

-

Baixa Segarra

8

-

1

8

3

5

Barcelona

-

8

25

26

6

2

Berguedà

15

-

16

17

7

8

Cerdanya

7

-

10

11

3

4

Conca de Barberà

5

-

10

11

4

1

Garraf

-

-

6

19

-

-

Garrigues

7

-

23

24

7

-

Garrotxa

1

-

14

15

1

-

Gironès

4

2

25

26

4

2

Lluçanès

4

-

9

10

2

2

Maresme

-

-

22

23

-

-

Moianès

1

-

9

10

1

-

Montsià

-

-

12

13

-

-

Noguera

-

-

16

17

-

-

Osona

6

4

25

26

7

3

Pallars Jussà

6

-

8

9

3

3

Pallars Sobirà

4

-

11

12

4

-

Pla d’Urgell

1

-

21

22

1

-

Pla de l’Estany

4

-

12

13

3

1

Pla de Montserrat

-

-

15

16

-

-

Priorat

13

-

13

14

6

7

Ribera d’Ebre

-

-

14

15

-

-

Ribera de Sió

1

-

6

7

1

-

Ripollès

5

-

7

10

3

2

Segarra

9

-

7

8

2

7

Segre Mitjà

5

-

9

10

3

2

Segrià

-

6

25

26

6

-

Selva

1

-

13

14

1

-

Selva Marítima

-

-

13

14

-

-

Solsonès

7

-

9

10

3

4

Tarragonès

2

-

20

21

2

-

Tàrrega

6

-

10

11

2

4

Terra Alta

1

-

11

12

1

-

Vall de Camprodon

1

-

5

6

1

-

Vall de Ribes

4

-

2

7

2

2

Vallès Central

2

-

23

24

2

-

Vallès Occidental

-

-

16

19

-

-

Vallès Oriental

-

-

16

17

-

-

Total proposta

189 (20,2%)

45
(4,8%)

703
(75%)

781

127
(13,5%)

107
(11,4%)

 

Diputacions

A Espanya, les diputacions són un nivell d’administració local de segon grau i es constitueixen segons un sistema indirecte en funció exclusivament del vot emès, i no pas del nombre de regidors o el d’alcaldies (Garrido: 2000). Als resultats de cada partit, com és habitual, s’aplica el sistema d’Hondt. Com a circumscripció electoral s’empren uns districtes semblants a les comarques, però en un nombre menor i per tant de major dimensió. Es tracta concretament dels partits judicials que estaven vigents l’any 1970 i que, per inèrcia, s’empren des de les primers eleccions municipals democràtiques. Això suposa que nombroses comarques no tenen assegurada la presència de representants en la Diputació; per exemple: el Pla d’Urgell o l’Alta Ribagorça a Lleida, el Montsià o la Conca de Barberà a Tarragona i el Ripollès o el Pla de l’Estany a Girona. En canvi, a la província de Barcelona, les comarques del Barcelonès, el Maresme i el Vallès Occidental estan dividides en dues circumscripcions (Barcelona i l’Hospitalet; Arenys de Mar i Mataró; Sabadell i Terrassa).

Cap comunitat autònoma (d’entre les peninsulars pluriprovincials de règim comú) ha modificat el règim electoral de les seves diputacions, de manera que no hi ha dins l’Estat cap model alternatiu. La raó d’aquesta manca d’alternatives és clara: no està previst que el legislador autonòmic modifiqui el règim electoral de les diputacions amb les úniques excepcions que es deriven dels estatuts d’autonomia (Mir, 1991, p.107). Caldrà, per tant, que una possible reforma de l’Estatut incorpori aquesta temàtica i dissenyi una Diputació catalana amb algunes particularitats.

Seria absurd pretendre establir a les vegueries catalanes un model electoral equivalent al dels territoris històrics bascos o al de les illes Balears i Canàries. En les vegueries no resideix cap mena de foralitat, no han de tenir capacitat legislativa ni tampoc seran –com a Euskadi- la primera instància fiscal del país. Són simplement un ens local destinat al suport dels ajuntaments. No cal, per tant, que tinguin un òrgan format exclusivament per elecció directa. Contràriament, convé establir un vincle directe i permanent amb la realitat municipal. Fins ara aquest lligam rau en dos mecanismes: la condició de regidors dels diputats i la utilització dels resultats de les eleccions municipals en l’atribució d’escons. A Catalunya es dóna, però, la singularitat que entre diputacions i ajuntaments hi ha els consells comarcals. Ambdós nivells intermedis no haurien de funcionar aïlladament i en competència, sinó articular polítiques comunes i repartir-se funcions i atribucions. A l’igual que en el Consell comarcal és bo que hi siguin tots els ajuntaments, en la Diputació hauran d’estar presents tots els Consells comarcals, com a forma indirecta de presència de tots els ajuntaments. Igualment, serà preferible que tots els diputats siguin, no només regidors, sinó també consellers comarcals.

L’Informe Roca va fer el següent plantejament respecte de la composició de les diputacions catalanes:

“La Diputació de la vegueria ha d’estar composta, així, en els termes de la LOREG, per representants dels municipis del seu territori.[...] No obstant això, queda a decisió política del Parlament de Catalunya la consideració de si, sota el concepte d’altres corporacions representatives (article 141.2 CE), convindria introduir un sistema d’elecció directa en substitució del de segon grau vigent i recollit per aquesta proposta.

Tanmateix, per tal d’ajustar les circumscripcions que serveixen de base a la dita representació de segon grau al que és l’organització territorial pròpia de Catalunya, la Comissió proposa iniciar la via necessària per tal que l’actual element d’agrupació municipal previst a la LOREG a aquests efectes arribi a coincidir amb les delimitacions territorials de les comarques, amb la conseqüència de la simplificació o refosa d’estructures". (p.59)

Es tracten aquí dos aspectes: d’una banda la voluntat d’introduir la comarca com a circumscripció electoral i, d’altra, una certa tensió o insatisfacció respecte del caràcter totalment indirecte de formació de la Diputació. Aquestes dues idees són les que volem recollir en la nostra proposta, establint-hi un sistema anàleg a l’explicat en relació als consells comarcals. Així, es proposa mantenir el sistema actual convenientment adaptat al mapa comarcal i a la introducció d’una part d’elecció directa. Les diferències respecte del sistema vigent serien les següents.

1) Les circumscripcions electorals serien les comarques.

2 La Diputació es formaria, en una part majoritària, per elecció directa. Cal remarcar que es tractaria del mateix vot i de la mateixa urna que en les eleccions al Consell comarcal. Hi hauria un sol vot a una candidatura genèrica (sense noms de candidats) per als ens locals intermedis. Els partits designarien els diputats (l’Informe Roca proposava emprar la denominació històrica de diputat local) d’entre els regidors escollits en les eleccions municipals.

3) Els membres de la Diputació no només hauran de ser regidors, sinó també consellers comarcals. Cal recordar que el nombre total de consellers és força elevat, de manera que permet una selecció a partir d’una àmplia representació del món municipal de la vegueria[7]. Aquesta seria una primera estratègia per tal d’afavorir una relació de col·laboració entre Diputació i consells comarcals.

4) Amb la mateixa finalitat, convé que els propis consells comarcals siguin expressament presents en la Diputació, en la persona del respectiu president. Així, en cada comarca, el president del Consell comarcal seria membre nat de la Diputació.

Certament es pot donar el cas que el president del Consell comarcal pertanyi a un partit que no hagi obtingut representació a la Diputació en una comarca en funció del vot directe (particularment si és una comarca petita que només té dret a un diputat). Actualment diverses comarques tenen un president que no es correspon amb la força més votada:

-  Osona i Priorat: majoria relativa de CiU i presidència d’ERC (pacte amb PSC-ICV-independents);

-  Baix Empordà i Maresme: majoria relativa de CiU i presidència de PSC (pacte amb ERC-IVC);

-  Ribera d’Ebre i Ripollès: majoria relativa de CiU i alternança en la presidència ERC-PSC (eventual pacte amb ICV);

- Bages: majoria relativa de CiU i alternança en la presidència CiU-PSC;

- Baix Ebre: empat CiU-PSC i presidència de CiU (pacte amb PP i independents);

- Montsià: empat CiU-PSC i alternança en la presidència ERC-PSC;

- Alt Penedès: majoria relativa del PSC i alternança en la presidència  PSC-ERC.

Malgrat que aquesta situació pugui ser motiu de fricció, cal respectar la majoria formada en el Consell comarcal encara que no es correspongui amb el partit més votat. És el president del Consell qui té legitimitat per a parlar en nom de l’ens comarcal. Val a dir que si el president és alhora el representant de la comarca a la Diputació és previsible que els partits seguin més reticents a cedir la presidència del Consell en els pactes postelectorals.

Quant al nombre de membres que hauria de tenir cada Diputació (a l’igual que a les comarques), creiem que no es pot plantejar en termes abstractes, amb independència de les característiques geogràfiques de la vegueria i en particular del seu mapa comarcal. Nosaltres treballem amb la hipòtesi d’un mapa regional en la línia del que propugnava l’Informe Roca (inspirat alhora en el Pla Territorial General de Catalunya vigent llavors) si bé amb lleugeres adaptacions pel que fa a l’adscripció de comarques (Baix Penedès amb Barcelona i Ripollès amb la Catalunya Central). Val a dir que si legalment fos possible l’existència d’una província (Ponent) amb dues diputacions (Plana de Lleida i Alt Pirineu-Aran), la representació política de les seves comarques seria encara més fàcil. Tanmateix, preferim no allunyar-nos en aquest aspecte substancial del consens assolit en l’Informe Roca, perquè no creiem factible el reconeixement de l’Alt Pirineu com a província. També cal advertir que treballem amb el mapa de 51 comarques que hem proposat (Burgueño, 2003), la qual cosa té l’interès de contemplar l’existència de més comarques petites que les actuals, i per tant d’haver de comprovar si aquestes podrien encaixar en el mecanisme electoral proposat. L’adaptació d’aquests càlculs als límits i comarques actuals és fàcil de fer, i en tot cas les modificacions resultants serien petites.

Fóra convenient incrementar el nombre de membres de les diputacions per tal d’assegurar una major pes del vot respecte dels representants comarcals. La inclusió dels presidents comarcals és un element que afavoreix principalment els partits majoritaris, i per tant cal equilibrar els dos components: vot directe i ens locals integrats. Inicialment el nombre mínim de diputats locals es pot relacionar, com és habitual, amb el total de població, tot seguint una escala com la següent:

33 diputats per a les vegueries amb menys de 250.000 hab.

35 diputats per a les vegueries d’entre 250.001 i 500.000 hab.

37 diputats per a les vegueries d’entre 500.001 i 1.000.000 hab.

49 diputats per a la vegueria de Barcelona.

Sembla convenient que, a més, en tots els casos el nombre de membres, si més no, tripliqui el de comarques. Aquest criteri ens porta a incrementar el nombre total en dos casos: Catalunya Central i Ponent. Finalment, l’existència d’unes poques comarques molt poc poblades haurà de ser compensada amb un increment equivalent del nombre de diputats per tal de no distorsionar excessivament el valor del vot entre comarques. Per a definir una comarca com a petita en el context de la vegueria, s’estableix una quota de repartiment proporcional equivalent a la població total de la vegueria dividida pel nombre de diputats que li correspondria inicialment (columna B i, en el seu cas C, del quadre 21). Amb aquest càlcul, algunes comarques no arriben a tenir una població igual o superior a 0,5 vegades la quota de repartiment inicial (Baixa Segarra i Vall de Ribes a la Catalunya Central, Vall de Camprodon a Girona i Alta Ribagorça a Ponent). En aquests supòsits el nombre total de diputats locals de la vegueria s’incrementarà a raó d’un per cada comarca d’aquesta dimensió i, si convé, amb un diputat més per tal d’assolir un nombre total senar (columna D del quadre 21). Creiem que aquest sistema és preferible al de fer circumscripcions resultants de la suma de comarques, per tal d’assegurar a cada comarca, per petita que sigui, la presència d’un representant a la Diputació. Alhora, però, cal compensar d’alguna manera la resta del territori de la cessió d’un diputat a un nombre d’habitants tan reduït.

Quadre 21. Proposta de nombre de membres de les diputacions

Vegueria

Comarques

Població

A

B

C

D

Barcelona

9

4.493.029

51

49

   

Camp de Tarragona

5

402.478

27

35

   

Catalunya Central

12

466.484

 

35

36

39

Girona

8

627.785

27

37

 

39

Ponent

13

354.793

25

35

39

41

Terres de l’Ebre

4

161.871

 

33

   
A: nombre actual de diputats. B: nombre mínim fix de diputats. C: addició per nombre total de comarques (comarques x 3). D: addició per nombre de comarques petites

Veiem un exemple concret, referit a la Catalunya Central. La primera taula (quadre 22) presenta el càlcul dels diputats locals que corresponen a cada comarca. La segona (quadre 23) concreta la composició per partits.

Quadre 22. Exemple del sistema proposat per a
determinació del nombre de membres de la vegueria de la Catalunya Central

CATALUNYA CENTRAL

Població
2003

diputats locals

hab./diputat

Correcció de l’excés

Hab./diputat

Inicial

Corregit

Desglossat
1=C.C.

BAGES

137.990

10,649

11,537

1+11

11.499

1+11

11.499

OSONA

123.672

9,544

10,339

1+9

12.367

1+9

12.367

ANOIA

72.676

5,609

6,076

1+5

12.113

1+5

12.113

BERGUEDÀ

43.722

3,374

3, 655

1+3

10.931*

1+2

14.574

RIPOLLÈS

22.240

1,716

1,859

1+1

11.120*

1+0

22.240

SOLSONÈS

17.922

1,383

1,498

1+0

 

1+0

17.922

CERDANYA

15.266

1,178

1,276

1+0

 

1+0

15.266

MOIANÈS

10.490

0,810

0,877

1+0

 

1+0

10.490

LLUÇANÈS

8.271

0,638

0,691

1+0

 

1+0

8.271

ALTA SEGARRA

7.310

0,564

0,611

1+0

 

1+0

7.310

BAIXA SEGARRA

3.959

0,306

0,331

1+0

 

1+0

3.959

VALL DE RIBES

2.966

0,229

0,248

1+0

 

1+0

2.966

Total

466.484

36+2+1=39

 

41

 

39

 

Quota de repartiment inicial (pob./36)

12.957,89

11.961,13
(quota corregida)

 

Excés = 2

     
* Com en el sistema actual, l’excés es treu de les comarques que tinguin una millor relació d’hab./diputat. En el cas contrari, de manca d’algun diputat, s’atorga aquest a la comarca que tingui una ratio més desfavorable.
Quadre 23. Exemple del sistema proposat
per a determinació de la composició política de la vegueria de la Catalunya Central

CATALUNYA CENTRAL

Consells comarcals

CiU

PSC

ERC

ICV

Consells
Comarcals

Vots

Consells
Comarcals

Vots

Consells
Comarcals

Vots

Vots

BAGES

(CiU)

1

4

 

4

 

2

1

OSONA

(CiU)

1

4

 

3

 

2

 

ANOIA

(PSC)

 

1

1

3

 

1

 

BERGUEDÀ

CiU

1

1

 

1

     

RIPOLLÈS

(ERC)

       

1

   

SOLSONÈS

CiU

1

           

CERDANYA

CiU

1

           

MOIANÈS

CiU

1

           

LLUÇANÈS

ERC

       

1

   

ALTA SEGARRA

CiU

1

           

BAIXA SEGARRA

CiU

1

           

VALL DE RIBES

(CiU)

1

           

Suma

 

9

10

1

11

2

5

1

Total

39

19

12

7

1

Si les sigles del partit figuren entre parèntesi vol dir que es tractaria d’una majoria relativa.

De manera més resumida donem també la composició hipotètica de les altres diputacions: Ponent (quadre 24), Barcelona[8] (quadre 25), Girona (quadre 26), Camp de Tarragona (quadre 27) i Terres de l’Ebre (quadre 28). La presidència del Consell comarcal és només hipotètica: correspon al partit majoritari però lògicament podrà variar en funció de pactes entre la resta de forces polítiques allà on no hi ha majoria absoluta.

Quadre 24. Hipòtesi de composició política de la vegueria de Ponent

PONENT

Població
2003

Consells comarcals

CiU

PSC

ERC

ICV

PP

C. C.

Vots

Vots

Vots

Vots

Vots

SEGRIÀ

166.253

(CiU)

1

7

6

3

1

1

PLA D'URGELL

38.151

CiU

1

2

1

     

NOGUERA

25.755

(CiU)

1

1

1

     

GARRIGUES

22.653

CiU

1

1

1

     

URGELL

19.943

CiU

1

1

       

ALT URGELL

17.287

CiU

1

 

1

     

SEGARRA

16.470

(CiU)

1

1

       

PALLARS JUSSÀ

12.380

CiU

1

         

SEGRE MITJÀ

10.415

CiU

1

         

VAL D'ARAN

8.087

CDA

1

         

RIBERA DE SIÓ

7.443

CiU

1

         

PALLARS SOBIRÀ

6.301

CiU

1

         

ALTA RIBAGORÇA

3.655

CiU

1

         

Suma

354.793

 

13

13

10

3

1

1

Total

41

 

26

10

3

1

1

 

Quadre 25. Hipòtesi de composició política de la vegueria de Barcelona

BARCELONA

Població
2003

Consells comarcals

CiU

PSC

ERC

ICV

PP

C. C.

Vots

C. C.

Vots

Vots

Vots

Vots

BARCELONA

2.929.637

PSC

 

6

1

13

3

4

5

VALLÈS OCCIDENTAL

565.798

(PSC)

 

1

1

3

 

1

 

MARESME

281.877

(CiU)

1

1

 

1

     

VALLÈS CENTRAL

269.562

(PSC)

 

1

1

1

     

PLA DE MONTSERRAT

135.714

PSC

   

1

       

GARRAF

111.816

PSC

   

1

       

ALT PENEDÈS

73.202

(CiU)

1

           

BAIX PENEDÈS

64.582

(PSC)

   

1

       

VALLÈS ORIENTAL

60.841

(CiU)

1

           

Suma

4.493.029

 

3

9

6

18

3

5

5

Total

49

 

12

24

3

5

5

 

Quadre 26. Hipòtesi de composició política de la vegueria de Girona

GIRONA

Població
2003

Consells comarcals

CiU

PSC

ERC

ICV

C. C.

Vots

Vots

Vots

Vots

GIRONÈS

151.556

(CiU)

1

3

3

2

 

SELVA MARÍTIMA

135.966

(CiU)

1

3

3

1

 

BAIX EMPORDÀ

108.322

(CiU)

1

3

2

 

1

ALT EMPORDÀ

107.428

CiU

1

3

2

1

 

SELVA

45.457

CiU

1

1

 

1

 

GARROTXA

45.435

CiU

1

1

1

   

PLA DE L'ESTANY

29.187

(CiU)

1

       

VALL DE CAMPRODON

4.434

CiU

1

       

Suma

627.785

 

8

14

11

5

1

Total

39

 

22

11

5

1

 

Quadre 27. Hipòtesi de composició
política de la vegueria del Camp de Tarragona

CAMP DE TARRAGONA

Població
2003

Consells comarcals

CiU

PSC

ERC

ICV

PP

C. C.

Vots

Vots

Vots

Vots

Vots

TARRAGONÈS

189.177

CiU

1

6

5

1

1

2

BAIX CAMP

149.994

(CiU)

1

4

5

2

 

1

ALT CAMP

37.790

(CiU)

1

1

1

     

CONCA DE BARBERÀ

15.430

(CiU)

1

1

       

PRIORAT

10.087

(CiU)

1

         

Suma

402.478

 

5

12

11

3

1

3

Total

35

 

17

11

3

1

3

 

Quadre 28. Hipòtesi de composició
política de la vegueria de les Terres de l’Ebre

TERRES DE L’EBRE

Població
2003

Consells comarcals

CiU

PSC

ERC

PP

C. C.

Vots

C. C.

Vots

Vots

Vots

MONTSIÀ

69.093

(PSC)

 

5

1

6

2

 

BAIX EBRE

58.368

(PSC)

 

4

1

4

2

1

RIBERA D'EBRE

22.151

(CiU)

1

2

 

1

1

 

TERRA ALTA

12.259

CiU

1

1

       

Suma

161.871

 

2

12

2

11

5

1

Total

33

 

14

13

5

1

Si comparem els resultats probables amb aquests sistema electoral i divisió territorial amb els que es donen a les quatre actuals províncies amb el sistema vigent, observem les següents diferències.

A la Diputació de Lleida, CiU té actualment majoria absoluta i la segona força és el PSC. Aquests paràmetres bàsics no varien amb el sistema proposat i la nova demarcació, com tampoc no ho fan el ventall d’opcions presents a la Diputació (quadre 29). Cal observar que, aplicant el sistema electoral que proposem als consells comarcals, CiU tindria majoria (absoluta o relativa) a totes les comarques inclosa la Val d’Aran (Convergència Democràtica Aranesa) que es regeix amb el seu propi sistema d’elecció directa.

Quadre 29. Comparació
de la composició política actual de la
província de Lleida amb la hipotètica de la vegueria de Ponent

Partit

Actualment (25)

Proposta (41)

CiU

13

26

PSC

6

10

ERC

4

3

PP

1

1

ICV

1

1

A la Diputació de Girona CiU assoliria la majoria absoluta, quan hores d’ara és relativa, si bé mitjançant pacte amb ERC n’ocupa la presidència. No varia el nombre de forces polítiques presents ni l’ordre de resultats (quadre 30).

Quadre 30. Comparació de la composició política de l’actual
província de Girona amb la hipotètica de la vegueria de Girona

Partit

Actualment (27)

Proposta (39)

CiU

12

22

PSC

9

11

ERC

5

5

ICV

1

1

Al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre CiU mantindria la majoria relativa, en tant que el PSC seguiria essent la segona força a ambdues vegueries (quadre 31). Al Camp de Tarragona, ICV obtindria representació; no s’alteraria l’ordre de resultats dels diversos partits. A les Terres de l’Ebre les dues forces minoritàries obtindrien uns resultats molt diferenciats dels obtinguts en el conjunt de la província: molt més favorables per ERC i molt menys per al PP. Un hipotètic acord PSC-ERC donaria la Diputació de les Terres de l’Ebre a aquestes dues forces polítiques, en tant que al Camp de Tarragona CiU tindria assegurada la presidència.

Quadre 31. Comparació de la composició política
de l’actual província de Tarragona amb la hipotètica
de les vegueries del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre

Partit

Actualment (27)

Proposta (35)

Terres de l’Ebre (33)

CiU

12

17

14

PSC

11

11

13

ERC

2

3

5

PP

2

3

1

ICV

0

1

0

A la vegueria de Barcelona el PSC assoliria la majoria relativa i un hipotètic acord amb ICV seria suficient per a tenir majoria absoluta (quadre 32). A la Catalunya Central la situació seria inversa perquè CiU tindria majoria relativa; tanmateix, un hipotètic pacte d’esquerres obtindria la majoria, atès que el PP no hi seria present. Cal remarcar que ERC presidiria, en principi, els consells del Ripollès i del Lluçanès; el PSC el de l’Anoia i CiU la resta. La marcada diferència sociològica entre la regió metropolitana i la Catalunya Central és un nou argument favorable a la seva consideració com a dues vegueries diferents.

Quadre 32. Comparació de la composició política
de l’actual província de Barcelona amb la hipotètica
de les vegueries de Barcelona i de la Catalunya Central

Partit

Actualment (51)

Proposta (49)

Catalunya Central (39)

CiU

13

12

19

PSC

24

24

12

ERC

2

3

7

PP

5

5

0

ICV

7

5

1

Parlament

Propostes de Llei electoral

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya afirma (art. 31.1) que “el sistema electoral serà de representació proporcional i assegurarà, a més, l’adequada representació de totes les zones del territori de Catalunya”. Provisionalment (disposició transitòria 4ª) s’establí un sistema que fixava el nombre de diputats de les 4 províncies de la manera següent: Barcelona 85, Tarragona 18, Girona 17 i Lleida 15.

La revisió de la Llei electoral que determina la composició del Parlament de Catalunya és un tema cabdal en el marc del procés de revisió constitucional catalana que s’està produint, i per tant està relacionada amb temes com l’organització territorial i la reforma de l’Estatut. El PSC ha presentat (Butlletí oficial del Parlament de Catalunya, 28-I-2003) una proposició de Llei electoral que no s’ha arribat a tramitar. En fer-se pública no va suscitar cap reacció política favorable; CiU va reaccionar agrament i demagògicament, tot acusant el PSC de trencar l’equilibri territorial de Catalunya[9].

La proposta del PSC té una filiació molt clara. Es tracta del model alemany que ja va assajar d’adaptar al cas català Josep M. Vallès[10], a l’igual que féu per a d’altres models electorals: danès, austríac, holandès... (Vallès: 1982). Posteriorment Agustí Bosch l’ha desenvolupat (Bosch: 1995) i defensat de crítiques (Font-Bosch: 1999). La proposta socialista modifica, però, alguns aspectes del plantejament de Bosch i particularment prescindeix de l’elaboració de llistes electorals per vegueries[11].

El model alemany és proporcional: els diputats s’atribueixen a cada partit en funció dels resultats obtinguts en el conjunt del país. Això implica, aplicat als resultats de les eleccions al Parlament de 1999, que CiU i PSC haurien empatat en nombre d’escons (quadre 33) d’acord amb el quasi empat que es va produir en nombre de vots (el PSC va obtenir 1.177.777 i CiU 1.172.721). Ara bé, amb aquest sistema es vota també, en una segona urna, a un sol candidat per circumscripció (comarca, en la proposta del PSC), i qui rebi més vots obté la seva acta de diputat a compte dels escons assolits pel seu partit en el conjunt del país. Així s’assegura una extracció territorial diversificada dels membres del Parlament i un vincle més estret dels electors amb els diputats. Tanmateix, l’efecte del vot personalitzat és dóna més que res en el pla psicològic (Nohlen, 1998, p.133 i 144); la complexitat del sistema “no debe ocultar que el a veces denominado sistema mixto alemán actúa de hecho con lógica representativa o proporcionalista: la elección de diputados en distritos uninominales sirve fundamentalmente para determinar qué candidatos de cada partido ocupan los escaños que le corresponden por aplicación de una fórmula distributiva a escala federal” (Vallès-Bosch: 1997, p.232).

També a CiU s’ha especulat sovint amb una llei electoral de base comarcal, però en un sentit molt diferent al de la proposta del PSC. Quan els nacionalistes parlen de diputats comarcals no pensen pas en el model alemany, en el qual es disfressa la proporcionalitat amb una extracció comarcalitzada dels diputats. Propugnen una elecció totalment independent de la general; amb un sistema de majoria relativa en circumscripcions uninominals. Un model electoral comarcalitzat que gaudiria de les seves simpaties seria aquell en què la comarca fos circumscripció electoral, per a tots o per a part dels 135 diputats del Parlament. Els diputats comarcals obtindrien el seu escó al marge dels resultats obtinguts pel seu partit en el conjunt de Catalunya. Així, per exemple, si cada comarca tingués un diputat propi, CiU obtindria 35 dels 41 escons comarcals i el PSC la resta. Això decantaria radicalment la balança parlamentària a favor de CiU. La relativa paradoxa que es va donar el 1999 (el president de la Generalitat no pertany al partit més votat) s’accentuaria fins el punt que CiU assoliria una majoria absoluta equivalent o superior al millor resultat mai obtingut amb el sistema vigent, a les eleccions de 1984. S’hi poden plantejar diverses hipòtesis: si només hi hagués 41 diputats comarcals i els altres sortissin d’una circumscripció única nacional, CiU obtindria 72 escons (quadre 33); si cada comarca tingués un mínim d’un escó (i altres en funció de la seva població) la coalició obtindria 74 diputats, i si el mínim d’escons fos de 2, s’arribaria a la xifra de 79 (Castro, 2002, p.151-152). És clar que un sistema d’aquesta mena seria inacceptable, però malgrat tot és el que CDC va acordar en el seu congrés de 1993. Tanmateix, en aquella ocasió la cúpula dirigent va fer cas omís del manament congressual, i el llavors secretari general va afirmar que l’únic que el Govern estava obligat a fer eren coses assenyades (El País, 14-II-1993). L’aleshores portaveu de CiU al Parlament, Raimon Escudé, apuntava entre altres inconvenients de la proposta el foment de la creació d’infinitat de lobbies territorials en els propis grups parlamentaris. Novament, en els darrers mesos s’ha especulat en cercles convergents amb una llei que donés dos diputats a cada comarca afegint-hi com a circumscripcions els 10 districtes barcelonins. Darrerament s’anuncia una proposta que combinaria d’alguna manera una representació comarcal (igualment un diputat per comarca) i una altra per 6 vegueries (La Vanguardia 10-VIII-2003)[12].

Quadre 33. Composició
del Parlament (1999) segons diversos sistemes

Fórmula

CiU

PSC

ERC

PP

ICV

ACTUAL (1979)

56

52

12

12

3

BOSCH (1995)

54

54

11

13

3

PSC (2003)

53

53

12

13

4

41 COMARQUES

72

44

8

9

2

Comarques versus vegueries

El model electoral alemany, si més no aplicat a Catalunya, presenta diversos inconvenients que ja han estat destacats per diversos autors (Capo, 2002; Magre-Pont, 2002...). D’entre les crítiques polítiques (no pas geogràfiques) que cal fer a aquest model destaquem les següents.

- Les coalicions electoral en les demarcacions comarcals resten prohibides implícitament, per tal d’evitar que es creï un grup parlamentari satèl·lit d’altres i que produiria un increment incontrolat del total d’escons del Parlament.

- Inintel·ligibilitat o opacitat del sistema, no pas pel fet de votar dues vegades (com al Congrés i al Senat), sinó per tractar-se de dues paperetes destinades a la mateixa cambra[13].

- Facilitació del transfuguisme; el diputat escollit per la comarca tendirà a creure que ell és l’autèntic propietari de l’escó i que els interessos de la seva comarca estan per damunt la disciplina de partit.

Però, al nostre entendre, potser la principal crítica que cal fer a la proposta del PSC és de caire geogràfic. S’ha transmès a la societat (a la qual les sofisticades fórmules electorals arriben summament simplificades i tergiversades) un missatge doblement comarcalista: la suposada necessitat que totes les comarques tinguin un diputat en el Parlament i, en canvi, l’absència total de les vegueries en el sistema electoral. Ni tan sols el missatge que podria tenir més acceptació –l’adopció d’un sistema estrictament proporcional- ha tingut cap ressò o s’ha sabut explicar.

L’Informe Roca assenyalava que les vegueries, en tant que substitutes de les províncies, són les candidates naturals per assumir la funció de circumscripció electoral al Parlament de Catalunya. Es diu concretament que el criteri de simplificació d’estructures porta a “no separar les diverses funcions de la província, de manera que en la seva nova posició refosa amb la regió o vegueria constitueixi una única circumscripció territorial per a les funcions d’administració local, d’Administració perifèrica de l’Estat, de descentralització de la Generalitat i també per a les funcions judicials i electorals” (p.50). L’Informe no feia un major èmfasi en el tema perquè no es volia interferir amb una qüestió polèmica que era objecte d’especulació en el si dels partits. Probablement els propis dirigents de CiU van estimar pertinent no ser més punyents, precisament per tal de no contradir els plantejaments interns favorables a la circumscripció comarcal.

Una escala territorial coherent i amb lògica s’ha de plasmar en la jerarquia interna dels diversos nivells territorials: els municipis han de ser la base de les comarques, les comarques han d’estar presents en les diputacions i les vegueries han de ser la circumscripció del Parlament. Un salt en l’ordenament és una impugnació frontal a la significació de la vegueria. Sembla incompatible una defensa de l’existència de vegueries amb la marginació d’aquestes en la constitució del Parlament. És lògic que aquesta proposta la facin els que creuen que Catalunya ha d’estar organitzada només en comarques, però no pas aquells que defensen la necessitat d’un organisme intermedi d’escala superior. La proposta de Maragall vol resoldre la problemàtica intrínseca a una representació comarcal reduint-la a la seva mínima i simbòlica expressió, però la conseqüència és el reforçament dels arguments dels partidaris de convertir el Parlament en un aplec comarcal. Sembla una concessió a l’imaginari del catalanisme romàntic o històric, aquell que Rovira i Virgili (1932, p.33) deia que vivia una mica fora del món, justament per defensar només les comarques sense comptar també amb un nivell territorial superior del tipus de la vegueria.

D’entrada, cal tenir present que qualsevol proposta basada en les comarques (i, per tant, amb només un o dos diputats per circumscripció) tindria com a beneficiaris directes els dos partits majoritaris. Les demarcacions amb un o pocs diputats simplifiquen en excés el ventall polític i marginen les minories. Cal evitar convertir la política en una confrontació de dos blocs, i per això no és bo que hi hagi només un diputat per circumscripció. Això es pot admetre en el context d’una Diputació, ens local en el qual cal donar cabuda a tots els consells comarcals, però no sembla pas necessari en el Parlament català, que no és ni un ens local ni una cambra de representació territorial, sinó la seu del poder legislatiu nacional. Seria nefast per a la salut política del país que un territori estès representat en el Parlament per un sol diputat (i per tant per un sol partit). No és bo una comarca adopti una aparença monocolor. La pluralitat ha d’estar present en tots els nivells territorials. Si una demarcació és massa petita per a recollir la pluralitat social més val que no tingui una representació aïllada.

D’altra part, com ha assenyalat encertadament el catedràtic de ciència política Jordi Capo, hi hauria el risc de “construir una representació urbana (entre cometes barcelonina) contra una representació territorial. [...] Aquest discurs tindria una clau de lectura, Barcelona contra les comarques (i viceversa), que seria més greu en el supòsit de que l’esquerra vencés en vots i la representació comarcal quedés en mans de les formacions de la dreta” (Capo, 2002, p.57-58). Una ullada als mapes que hem presentat referits als consells comarcals permeten entendre perfectament de quines dues catalunyes parla l’autor.

La fórmula del PSC s’acostuma a defensar esgrimint com a argument d’autoritat el model electoral alemany, però en realitat s’està fent una manipulació geogràfica d’aquest model. L’ideal és que les demarcacions uninominals (amb un sol diputat) tinguin una població equivalent (Grotz, 2002, p.16). Per això, Vallès (1982) creia necessaris 67 districtes que tinguessin de l’ordre de 80.000 habitants (30.000 amunt o avall); això implicava que uns districtes serien agrupaments de comarques (les 6 de l’Alt Pirineu podrien formar una sola circumscripció), altres serien comarques aïllades, altres subcomarques, altres municipis sols i, finalment, també cadascun dels districtes barcelonins faria demarcació electoral. Agustí Bosch (1995) intenta ajustar-se més a la divisió comarcal, però tot i així també contemplava 57 circumscripcions uninominals amb idèntics procediments, susceptibles de reduir-se en alguns casos mitjançant aplecs de comarques a les províncies de Lleida i Tarragona. Finalment, la proposta del PSC ha volgut cenyir-se estrictament a l’heterogeni mapa comarcal, tot contemplant només 41 districtes (i un més, de ben pintoresc, per als catalans residents a l’estranger). Es renuncia a l’igualitarisme territorial del model en benefici de l’essencialisme simbòlic comarcalista.

La lliçó d’aquesta discussió acadèmica al voltant de les circumscripcions és clara: intentar fer de les comarques una demarcació electoral plausible i combinada amb un grau alt de proporcionalitat és impossible a causa de la summament dispar realitat poblacional de Catalunya. El Barcelonès té 876 vegades més habitants que l’Alta Ribagorça. Si al capdavall resulta que els agrupaments de comarques són inevitables: no seria més sensat treballar d’entrada amb les vegueries?

Un problema derivat de la proliferació de circumscripcions comarcals sense correlació amb el pes demogràfic és que un partit pot obtenir més diputats comarcals que no pas escons en el conjunt nacional (que és el que compta realment): hi hauria (amb més facilitat que en el cas d’Alemanya) diputats sobrers. També es podria donar el cas d’una candidatura independent (per exemple una plataforma unitària antitransvasament) que obtingués algun diputat comarcal però cap en funció dels vots assolits en el conjunt de Catalunya. Bosch cercava la solució a aquesta disfunció en el dibuix d’alguns acoblaments de comarques. La proposta del PSC simplement accepta que es concedeixi l’acta de diputat a l’electe sobrer, de tal manera que el nombre total de 135 diputats s’incrementaria aleatòriament de forma provisional en cada legislatura.

Resta finalment una qüestió cabdal: si el mapa comarcal actual s’adopta com a mapa electoral esdevindrà molt difícil (o totalment impossible, segons el sistema adoptat) cap futura alteració d’importància. Un cop establert un determinat equilibri electoral, difícilment seria revisat per un afer menor com ara les pretensions d’uns quants pobles de formar una nova comarca. Qualsevol reivindicació comarcal seria automàticament titllada, per uns o per altres, com una maniobra política, una manipulació geogràfica-electoral (gerrymander). Tenim un exemple proper i recent: el Govern basc volia reformar la Llei electoral de les juntes generals i incrementar de 3 a 7 les circumscripcions alabeses i de 4 a 6 les biscaïnes. Això suposava, en particular, rebaixar el pes de Vitòria, una ciutat menys favorable als postulats nacionalistes que no pas el món rural; aquest projecte suscità la lògica oposició del bloc constitucionalista (editorial “Democracia manipulada”, ABC 1-II-2003) i finalment va ser ajornat[14]. Cal fossilitzar el mapa comarcal en atenció a les seves connotacions electorals? La geografia humana és, per definició, dinàmica; no posem portes al camp.

La conclusió d’aquest apartat és clara: la representació del territori en el Parlament no es pot fonamentar en 41 (o més) comarques. Hom ha assenyalat que “qualsevol projecció feta a partir de la comarca com a circumscripció electoral evidencia que les dificultats pràctiques d’aquest disseny afectarien a la pròpia racionalitat del sistema electoral” (Castro: 2002, p.139). La vegueria, en canvi, apareix com una alternativa perfectament viable. Les vegueries tenen la dimensió mínima per assegurar una representació plural, cosa que no permet la comarca.

Vegueries versus circumscripció única

Acceptat el principi de representació territorial per vegueries s’obre igualment un ventall de possibles sistemes electorals. El mateix sistema proposat pel PSC podria adaptar-se a les 7 vegueries que defensa aquest partit. Hi ha propostes recents que rebutgen el model alemany (dues urnes) i en canvi són igualment proporcionals i utilitzen les vegueries com a àmbit de distribució posterior dels diputats obtinguts en una circumscripció única (Capo, 2002; Magre i Pont, 2002). Tots dos plantejaments deriven una part de la representació obtinguda en la regió de Barcelona envers la perifèria, de tal manera que el nombre de diputats extrabarcelonins fins i tot s’incrementa (quadre 36). La proposta de Jordi Capo afegeix la ciutat de Barcelona a les 7 vegueries. El plantejament de Jaume Magre i Àngels Pont pondera el vot obtingut en 13 circumscripcions (vegueries, comarques de la regió metropolitana, ciutat de Barcelona...) en funció de la seva superfície. Totes dues propostes coincideixen en no atribuir un nombre fix de diputats a cada demarcació. Aquests sistemes semblen preferibles en el cas que es vulgui introduir un sistema proporcional. Presenten, però, un cert problema operatiu: el nombre total de diputats de cada circumscripció és variable; depèn de la participació registrada i dels vots obtinguts per cada força. En la proposta de Capo fins i tot és matemàticament molt fàcil que l’Alt Pirineu resti sense ni un sol diputat i que les Terres de l’Ebre tinguin menys dels que obtenen dins la província de Tarragona. Pel mateix motiu és fàcil que es generin alguns greuges comparatius; en la hipòtesi que plantegen Magre i Pont (en base als resultats de 1995), l’Alt Pirineu i les Terres de l’Ebre tindrien el mateix nombre de diputats malgrat que l’Ebre compti amb 100.000 habitants més. D’altra part, la superfície no pot ser l’únic criteri compensatori; hi ha factors geogràfics més cabdals com ara la situació perifèrica, les dificultats en les comunicacions o les limitacions que implica el caràcter muntanyenc.

En qualsevol cas està clar que es pot establir un sistema electoral estrictament proporcional i que utilitzi les vegueries com a forma d’assegurar una presència de diputats procedents de tot el territori. És una opció assenyada i sens dubte la més conforme al principi d’una persona, un vot. El sistema proporcional (amb una o altra variant) és l’únic que en les eleccions de 1999 hauria donat un empat de diputats CiU-PSC. En canvi, el sistema actual i qualsevol que utilitzi les vegueries com a autèntiques circumscripcions (demarcacions amb un nombre fix de diputats) beneficia, avui per avui, a CiU.

I tanmateix, al marge de les opcions partidistes, cal preguntar-se si una circumscripció única és preferible a una representació fragmentada territorialment en origen. Ja hem senyalat que els sistemes proporcionals amb derivació de la representació envers la perifèria presenten alguns inconvenients operatius. Tanmateix, hi ha una diferència de fons molt més important: una cosa és repartir càrrecs i una altra compartir la soberania. La representació d’un territori no té idèntica naturalesa quan es tracta d’uns diputats obtinguts indirectament (en nombre aleatori i en part gràcies a uns resultats assolits pel partit en el conjunt del país), que quan es tracta de diputats que s’aconsegueixen senzillament pel fet de ser les candidatures més votades en cada circumscripció. L’èmfasi territorial és ben diferent; el reconeixement de la identitat diferenciada de cada demarcació té un caire divers segons el sistema emprat.

Sense pretendre que la fórmula que proposem sigui la millor, sí creiem que és una forma raonable d’actualitzar i d’optimitzar el mecanisme bàsic vigent. La nostra aportació vol explorar les possibilitats de conservar els trets essencials del sistema actual per tal de no perdre els seus aspectes positius, alhora que s’intentarà reduir les conseqüències negatives. No afirmem que el nostre sistema sigui l’òptim, però sí creiem més factible la seva implantació atenent la seva capacitat per esdevenir un mínim comú denominador entre les diverses posicions, un acord de mínims i de consens davant la disparitat de propostes i d’intencions que s’estan plantejant.

D’entrada cal recordar quin és el sistema electoral que establí l’Estatut d’Autonomia: un model de tipus proporcional amb circumscripcions plurinominals variables. El nombre de diputats provincials va ser calculat amb dos criteris: un nombre mínim de 6 escons per província excepte en el cas de Barcelona i un diputat més per cada 40.000 habitants (50.000 en el cas de Barcelona). Però al capdavall aquest sistema no feia més que justificar un repartiment fix: 85 escons per a Barcelona i de 15 a 18 per a les altres tres províncies (quadre 34). De 1979 ençà els paràmetres inicials han esdevingut anacrònics en termes absoluts: la proporció de 40.000 hab. a les 3 províncies perifèriques i la de 50.000 en el cas de Barcelona duria ara a un Parlament amb 156 escons. D’altra part, les ratios actuals d’habitants per escó impliquen que el vot de la província de Lleida té un valor superior al de les altres províncies i equivalent a 2,3 vegades el vot barceloní. Tanmateix, aquesta població sobrerepresentada no arriba al 6% del total nacional, per la qual cosa el seu pes en el Parlament no és desproporcionat.

Quadre 34. Distribució provincial actual dels escons del Parlament
 

POBLACIÓ

A

B

C

HAB./ESCÓ

BARCELONA

4.906.117

   

85

57.719

GIRONA

598.112

6

14,95

17

35.183

LLEIDA

371.055

6

9,28

15

24.737

TARRAGONA

631.156

6

15,78

18

35.064

 

6.506.440

18

 

135

 
A: escons mínims inicials. B: població (2003) dividida per 40.000. C: nombre total d’escons.

Els especialistes no es decanten taxativament per cap sistema electoral, perquè no n’hi ha cap que pugui donar satisfacció simultània a les diverses exigències polítiques (Nohlen, 1998, p.135): proporcionalitat, construcció de majories estables, integració territorial, responsabilitat escollit-votant... Després de presentar 5 models alternatius, Josep M. Vallès reconeixia que “no ens trobem davant una qüestió tècnica, sinó d’una decisió política en què intervenen alhora elements de negociació i elements d’imposició” (Vallès: 1982, p.59). Tanmateix, l’autor apuntava dos importants criteris; en primer lloc, “tot desequilibri en la igualtat de vot que superi la relació de 2,5 a 1 introdueix elements de distorsió de la representació d’un cert abast i, com a conseqüència, pot condicionar la legitimació de tot el sistema davant de sectors de l’opinió que poden considerar-se excessivament perjudicats. Si es manté, en canvi, un desequilibri inferior, és més fàcil considerar que queda ja suficientment salvada la ponderació de representació segons densitats de població, sense que es posi en perill la legitimitat del sistema en el seu conjunt” (Vallès: 1982, p.55). Podríem dir que un cert grau de discriminació positiva del vot en determinats territoris és acceptable i normal en molts països. Tal i com assenyala Agustí Bosch, “tots els països avançats on es produeixen desequilibris territorials acaben adoptant mesures de discriminació positiva envers els territoris desafavorits” (Bosch, 2002, p.131). És un mecanisme establert per tal d’assegurar que cap col·lectiu territorial se senti al marge o esdevingui insignificant en el Parlament. El sistema vigent es mou dins dels paràmetres enunciats. En segon lloc, el politòleg deia que el sistema electoral “no permet -excepte en cas de convulsió política profunda- uns grans marges de modificació un cop cristal·litzats els respectius interessos electorals” (Vallès: 1982, p.59). Després de prop de 25 anys sembla evident que la cristal·lització està més que consolidada. Un canvi gran del sistema vigent només serà acceptat si l’alternativa proposada és percebuda per la majoria com una millora molt clara en els seus diversos aspectes constituents, i no ens sembla que sigui el cas de les alternatives proposades fins ara. Les províncies que actualment tenen una discriminació positiva no acceptaran de perdre, així com així, el seu plus de representació pròpia (Castro, 20002, p.139); només es factible que acceptin un nou repartiment més equilibrat perquè es produeixi un canvi important en l’organització territorial del país. La campanya d’oposició a la proposta de Maragall ens confirma la facilitat amb aquest tema pot ser emprat com a arma política. Dissortadament no s’ha explicat a la ciutadania que el sistema vigent potencia una mica el vot de la perifèria. Fins i tot algun periodista poc documentat atribuïa al sistema d’Hondt (i no pas a les circumscripcions electorals) la victòria en escons de CiU el 1999. La manca de pedagogia sobre el sistema vigent produeix un nefast efecte contrari: bona part de les societats perifèriques creuen que es seu vot no val prou en el Parlament i que se les margina, quan justament succeeix a l’inrevés[15].

A parer nostre, el millor sistema electoral per a Catalunya serà aquell que reuneixi les condicions de:

- simplicitat i intel·ligibilitat,

-  proporcionalitat suficient, superior a l’actual,

- presència directa i assegurada de tots els territoris en el Parlament,

- discriminació positiva dels territoris menys afavorits,

-  capacitat d’acceptació de la reforma proposada, en tant que no suposi un canvi radical de les regles de joc vigents.

Una proposta continuista

La nostra proposta té un caire continuista, moderada, reformista. Acceptem com a prou bons els trets bàsics del sistema actual (d’acord amb l’opinió de significats especialistes: Nohlen, 1998, p.140). Això implica acceptar que per a guanyar les eleccions al Parlament no només cal aconseguir uns pocs milers més de vots en el conjunt de Catalunya sinó que també cal obtenir un resultat prou bo en tots els territoris. Les situacions d’empat sempre posen en qüestió el sistema, però no és cap sorpresa que el grau de presència en el territori esdevingui el factor decisiu en aquest cas. Encara més clar: en les darreres eleccions CiU va treure 1,6 vegades més vots que el PSC en la major part del territori no metropolità, mentre que en la regió metropolitana de Barcelona el PSC només va obtenir 1,2 vegades més vots que CiU. Decantar la balança electoral exigeix una de dues: o millorar la relació en la perifèria o bé incrementar la diferència a Barcelona (i millor, és clar, les dues coses alhora). El problema no està en el sistema electoral.

Estem plenament d’acord, però, en què 4 províncies no són una eina suficient de representació del territori català: és injust que els vots de la Catalunya Central restin diluïts dins la província de Barcelona, els de les Terres de l’Ebre dins la província de Tarragona i possiblement també els de l’Alt Pirineu dins la província de Lleida. Tots aquests greuges resten resolts amb la divisió en 6 vegueries, corregida electoralment amb l’afegit de l’Alt Pirineu. Per a recollir la realitat geogràfica catalana no sembla necessari un fraccionament més gran. Un nombre de 7 circumscripcions és suficient per a donar veu a les diverses sensibilitats territorials i fer-les compatibles amb una representació suficientment proporcionada en raó a la població. L’única part de Catalunya que permetria circumscripcions comarcals plurinominals amb un nombre suficient de diputats (un mínim de 4) i alhora sense perdre proporcionalitat, seria la vegueria de Barcelona; però tampoc sembla necessari que el Baix Llobregat, el Maresme o el Barcelonès tinguin una representació pròpia en el Parlament.

Una adaptació del model vigent a l’existència de 6 regions ja va ser assajada fa més de 20 anys per Josep M. Vallès (Vallès, 1982). La nostra proposta va en la mateixa línia i, amb retocs, és el mateix plantejament que vam presentar a la Comissió d’Experts. La inclusió de la setena circumscripció, l’Alt Pirineu, sembla raonable per tal de recollir explícitament la veu d’aquella part diferenciada del territori i que justament ha estat reconeguda (arran de l’Informe Roca) com a nou àmbit regional de planificació. Tanmateix, cal observar que la seva inclusió obliga a fer uns ajustaments més forçats que no pas seria amb les 6 regions del treball de Vallès.

Nosaltres partim del principi de mantenir les proporcions bàsiques del repartiment actual. L’actual província de Barcelona té actualment 4.906.117 hab. i 85 escons. Comptat i debatut, en la nova divisió territorial que es proposa la vegueria de Barcelona només perdria 413.000 hab. El nombre d’escons barcelonins només s’abaixa en dos: a 83[16]. Així, amb la nostra proposta la Catalunya no metropolitana guanya 2 diputats. Tanmateix, no s’abaixa més el nombre de diputats barcelonins perquè:

a)  la ratio per habitant ja és clarament més alta que a les altres vegueries;

b) el volum d’escons barcelonins és cabdal en el mapa electoral català, fins el punt que una disminució sensible del seu nombre de diputats dificultaria l’alternança política a Catalunya i la presència en el Parlament d’alguna formació minoritària (ICV).

Cal fer, doncs, una petita correcció en favor de la proporcionalitat. Es podria objectar que la Catalunya Central és fonamentalment una segregació territorial de la província de Barcelona, però no és menys cert que el mapa català s’estructura a efectes polítics en un centre (metropolità) i una perifèria, tal i com els apartats anteriors confirmen abastament[17]. Totes dues zones tenen un comportament electoral diferenciat i està clar que la Catalunya Central no pertany a la zona metropolitana. L’equilibri de la balança esquerra/dreta se situa en aquest punt cabdal, de tal manera que l’increment o reducció d’un sol diputat barceloní pot resultar crucial en el resultat electoral final.

També atribuïm escons de més a cadascun dels tres territoris més desafavorits de Catalunya: 2 a la Plana de Lleida i a les Terres de l’Ebre i 3 a l’Alt Pirineu. Entenem que hi ha dues catalunyes que mereixen un tractament diferenciat: els àmbits occidental i oriental. La Catalunya oriental, en gran mesura per la seva proximitat a Barcelona, presenta una situació socioeconòmica i unes perspectives de creixement molt més favorables que no pas la Catalunya occidental. Complementàriament, també sembla factible que la vegueria de la Catalunya Central faci un exercici de solidaritat específic amb la circumscripció pirinenca, cedint-l’hi un diputat més. Cal recordar que en la proposta de l’Informe Roca la vegueria de la Catalunya Central comprendria la Cerdanya (nosaltres afegim que potser també la Vall de Ribes) i que, alhora, la Cerdanya pertany actualment a l’àmbit de planificació de l’Alt Pirineu i Aran. Aquesta esforç de la Catalunya Central envers la Cerdanya i Vall de Ribes seria fàcil d’acceptar atenent que actualment el resultat electoral d’aquesta vegueria resta molt diluït dins la província de Barcelona (la seva població només suposa el 8,6% del total provincial) i per tant és el territori que més guanya amb la reforma.

Els 45 escons extrabarcelonins es distribueixen entre les vegueries en proporció a la seva població, amb el transvasament ja esmentat de la Catalunya Central envers l’Alt Pirineu (quadre 35). Aquests mecanismes compensatoris reforçats envers la regió pirinenca provoquen que la relació de població per escó sigui 4,1 vegades més favorable que la de la regió metropolitana; estaríem per tant fora dels paràmetres òptims[18]. Tanmateix, aquesta desproporció només es tradueix en 2 diputats del total de 135 (si l’Alt Pirineu tingués només 3 diputats la proporció seria inferior a 2,5). Menys d’un 1,5% de la població catalana gaudiria d’un vot molt reforçat, per la qual cosa la seva repercussió en la composició del Parlament no és de cap manera cabdal. Un nombre inferior de diputats pirinencs podria tenir efectes més negatius: de greuge relatiu i de desaparició de les opcions minoritàries. Cinc diputats sembla una discriminació positiva assumible pel conjunt del país per tal d’assegurar que les comarques pirinenques tinguin una presència mínimament sòlida i identificable en el Parlament. L’Alt Pirineu és un territori amb una problemàtica singular i diferenciada de la resta del país, que ha patit en el darrer segle un intens despoblament. En prendre aquesta opció es tenen en compte també fets com l’absència d’una vegueria pirinenca pròpia (en la proposta que defensem) i la inclusió de la comarca singular de la Val d’Aran.

Quadre 35. Proposta de distribució territorial dels 135 escons del Parlament

Circumscripció

POB.2003

FIXOS

POB./QUOTA

ESCONS

TOTAL

POB./ESCÓ

BARCELONA

4.493.029

83

   

83

54.133

GIRONA

627.785

 

14,03

14

14

44.842

CAMP DE TARRAGONA

402.478

 

9,00

9

9

44.720

CATALUNYA CENTRAL

448.252

 

10,02

10-1

9

49.806

PLANA DE LLEIDA

307.083

2

6,86

7

9

34.120

TERRES EBRE

161.871

2

3,62

4

6

26.979

ALT PIRINEU I ARAN

65.942

3

1,47

1+1

5

13.188

Quota = població de Catalunya excepte vegueria de Barcelona /45 escons

135

 

Convé remarcar que, en comparació amb la situació actual, les ratios d’habitants/escó convergeixen: la de Barcelona es redueix i només a l’Alt Pirineu s’estableix una proporció més favorable que la corresponent a l’actual província de Lleida (quadre 34). En particular, les proporcions de la Catalunya oriental no metropolitana (Camp de Tarragona, Girona i Catalunya Central) s’acosten sensiblement a les de Barcelona. Així, el 92% dels catalans tindrien una ratio d’entre 44.500 i 54.500 habitants/escó, en tant que ara el 75% presenta una proporció superior a 57.500 i la resta de la població la té inferior a 35.500. Els desequilibris minven considerablement; la proporcionalitat s’incrementa (quadre 36).

Quadre 36. Paràmetres bàsics de proporcionalitat
 

Hab./escó

Proposta

Barcelona

57.719

54.133

Resta de Catalunya

32.006

38.719

Quocient Barcelona / resta de Catalunya

1,8

1,4

Podem comparar la nostra proposta amb el repartiment actual i amb altres plantejaments (quadre 37). En relació als socialistes, la nostra hipòtesi assegura més representació a Girona (el doble), Lleida i Tarragona. En comparació amb la situació actual, les tres províncies perifèriques cedeixen representació a la Catalunya Central, però cal tenir en compte que també totes tres cedeixen diverses localitats a aquesta nova vegueria-província (i també, en la hipòtesi amb què treballem, Tarragona cediria el Baix Penedès a Barcelona). En definitiva, creiem que els equilibris polítics i territorials que cal mantenir i respectar se salvaguarden amb aquest plantejament, de manera que la modificació del sistema pot ser entesa i admesa per la ciutadania de les demarcacions perifèriques.

Quadre 37. Comparació del nombre de diputats per circumscripció electoral

Províncies

Actuals

Proposta*
J. Capo **

Proposta*
Magre-Pont **

Comarques actuals (proposta PSC)

Proposta
Burgueño*

BARCELONA

85

46+32=78

77 (7 circums.)

7

83

CATALUNYA CENTRAL

-

12

13

4

9

GIRONA

17

15

14

7,5

14 (sense Cerdanya, Ripollès i Vall de Ribes)

LLEIDA

15

13

16

12,5

14 (sense Solsonès)

TARRAGONA

18

17

15

10

15 (sense Baix Penedès i Baixa Segarra)

* Per a fer més entenedores les comparacions agrupem les vegueries de Plana de Lleida i de l’Alt Pirineu (aproximadament equivalents a la província de Lleida) i les del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre (Tarragona).
** El nombre de diputats variaria una mica en cada elecció, i podria oscil·lar molt en les circumscripcions més petites (Terres de l’Ebre i Alt Pirineu).

Restaria per decidir si el repartiment d’escons entre vegueries que hem plantejat es considera dinàmic (és a dir, si futures alteracions en la població total entre les vegueries extrabarcelonines repercutiran també en el repartiment d’escons) o bé si les xifres que ara s’acceptessin s’adoptarien de forma indefinida.

Finalment resumim els arguments emprats en el repartiment territorial d’escons:

a)  la reorganització territorial de Catalunya requereix un esforç de solidaritat per part de tothom;

b  totes les províncies cedeixen territoris a la Catalunya Central;

c)  la vegueria de Barcelona és la que presenta una ratio d’habitant/escó més desfavorable i per tant no admet més reducció; al contrari: convé equilibrar una mica el seu pes relatiu;

d)  l’equilibri polític exigeix un manteniment del repartiment establert entre el pes de la regió metropolitana de Barcelona i el de la resta de Catalunya.

Simulació de resultats (1999)

La composició actual del Parlament de Catalunya és la que indica el quadre 38. Si fem una simulació de resultats amb les dades de 1999, però ordenades en els 7 àmbits territorials de planificació (amb dues correccions: el pas del Ripollès a la Catalunya Central i del Baix Penedès a Barcelona), s’obtindrien els resultats del quadre 39.

Quadre 38. Composició política del Parlament, 1999

Parlament, 1999

CiU

PSC

PP

ICV*

ERC

Total

BARCELONA

31

36

8

3

7

85

GIRONA

9

5

1

 

2

17

LLEIDA

8

5

1

 

1

15

TARRAGONA

8

6

2

 

2

18

Total

56

52

12

3

12

135

*ICV va obtenir 2 escons a Girona i Tarragona en coalició amb el PSC

 

Quadre 39. Hipòtesi de composició
política del Parlament (1999) amb 7 circumscripcions

Parlament, 1999

CiU

PSC

PP

ICV

ERC

Total

BARCELONA

29

36

9

3

6

83

GIRONA

7

4

1

 

2

14

CAMP DE TARRAGONA

4

3

1

 

1

9

CATALUNYA CENTRAL

5

3

   

1

9

PLANA DE LLEIDA

5

3

   

1

9

TERRES EBRE

4

2

     

6

ALT PIRINEU I ARAN

3

2

     

5

TOTAL

57

53

11

3

11

135

En resum, PP i ERC perdrien sengles diputats (ambdós obtinguts a la província de Tarragona) i aquests passarien, l’un al PSC i l’altre a CiU. Tot plegat, canvis mínims, però que confirmen una norma general: un increment del nombre de circumscripcions en qualsevol nivell d’elecció beneficia en primera instància els partits majoritaris. Val a dir que qualsevol altra hipòtesi d’implantació de les 7 circumscripcions (Castro: 2002, p.151) coincideix en rebaixar sengles diputats a PP i ERC, en donar la majoria a CiU (amb 56-58 diputats) i el segon lloc al PSC (amb 53-54 diputats).

Si analitzem la composició vigent del Parlament amb la que s’obtindria amb la nostra proposta o amb l’estrictament proporcional del PSC observem que les modificacions són petites, però cabdals en una situació d’empat com la que es va produir en les darreres eleccions (quadre 40). La nostra proposta donaria un resultat equivalent a l’actual, perquè establiria la mateixa majoria (68 diputats) que ha funcionat durant la legislatura mitjançant el pacte de CiU i del PP. Això és així perquè el sistema que proposem segueix la filosofia del vigent i incorpora una matisació o ponderació territorial en el vot. El sistema proporcional beneficiaria els partits amb una base electoral fonamentalment urbana-barcelonina (PSC, PP i ICV) i perjudicaria els que tenen una major implantació extrametropolitana (CiU i ERC). El vigent i el proposat són sistemes que, davant una pràctica igualtat en el total de vots dels dos grans partits, decanten la balança en funció de l’homogeneïtat territorial aconseguida per cada força.

Quadre 40. Composició del
Parlament (1999) segons diversos sistemes

CiU

PSC

ERC

PP

ICV

Fórmula vigent

56

52

12

12

3

PSC

53

53

12

13

4

proposta

57

53

11

11

3

Eleccions al Congrés de Diputats. Mecanisme per a fer de les vegueries circumscripcions electorals

Tothom és conscient que la creació de noves províncies a Catalunya (com també la seva hipotètica unificació en una província única) presenta una greu dificultat de caràcter electoral: les repercussions que la decisió podria tenir en el nombre de senadors i diputats a Corts. Cal recordar que qualsevol rectificació del mapa provincial ha de ser aprovada en Corts. L’Informe Roca maldava per:

“minimitzar les possibles conseqüències indirectes o reflexes sobre els aspectes aliens a l’estricta organització territorial [...]. Concretament, ja que es modifiquen els límits de les circumscripcions electorals per al Congrés de Diputats, és convenient evitar que això comporti avui una alteració significativa en la seva composició numèrica. En aquest sentit, és possible constitucionalment incorporar a la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general (LOREG) aquelles previsions que permetin mantenir inalterat l’actual nombre de 350 escons del Congrés dels Diputats, la qual cosa significa mantenir el nombre global de 46 diputats que són elegits en les quatre circumscripcions catalanes. En conseqüència el més oportú fóra redistribuir els actuals 46 diputats catalans entre les circumscripcions resultants de la revisió de l’àmbit provincial, per mitjà d’una fórmula que compleixi el requisit de mantenir el nombre mínim de dos diputats per circumscripció. Entre les diverses possibilitats, la Comissió suggereix la introducció d’una disposició transitòria a la LOREG[19] que assigni a cada província catalana el nombre concret de diputats, fins al moment que la variació de la població condueixi a un nombre global de diputats distint de l’actual de 46. A més [...] s’ha de preveure un règim transitori que, només per a les eleccions al Senat, mantingui les actuals circumscripcions, mentre no es procedeixi a la reforma necessària més general de la cambra alta, i sens perjudici d’introduir les correccions necessàries, per tal d’evitar certes disfuncions d’estricta delimitació territorial.” (p.53)

Efectivament, la LOREG estableix que cada província tindrà un mínim de dos diputats, i aquest és l’objectiu bàsic a preservar. Naturalment, les vegueries (províncies) de Ponent i de Girona (amb els límits modificats) mantindrien el sistema d’atribució d’escons actual sense cap modificació. Per a la resta del territori es podria establir el següent mecanisme.

D’entrada cal observar que no es pot congelar la xifra actual d’escons catalans, perquè el sistema de repartiment és dinàmic i respon als canvis demogràfics entre les províncies espanyoles. Cal doncs que, a efectes de còmput inicial dels escons corresponents a les actuals províncies de Barcelona i Tarragona, se sumin les poblacions de les vegueries de Barcelona i Catalunya Central, per una banda, i les del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, per l’altra. Només en aquest sentit (per tal d’atribuir el nombre d’escons en el conjunt de l’Estat) les quatre vegueries formarien dues circumscripcions al Congrés. Segons el padró de 2002, per exemple, l’actual província de Girona obté un diputat més i la xifra total per al conjunt de Catalunya se situa en 47 escons (39 per raó de la població i 8 més corresponents a 4 províncies)[20].

Un cop fet aquest càlcul, els 2 diputats que corresponen com a base inicial a cada província es reparteixen a parts iguals entre les dues vegueries. Després es calcula el nombre de diputats que, en raó a la població i amb els mateixos paràmetres emprats en el càlcul per províncies, correspondria a les 4 vegueries (quadre 41). En cap cas la reducció podria fer que una vegueria tingués menys de 2 diputats, perquè aquesta xifra està assegurada per la LOREG; tanmateix, aquest supòsit no es dóna ara per ara a la vegueria més petita, de les Terres de l’Ebre. Si el nombre de diputats que resultés fos encara excedentari respecte del previst per a algun dels dos agrupaments electorals de vegueries, es restaria un diputat més a aquella vegueria amb una representació més favorable d’acord amb la proporció d’habitants per escó.

Quadre 41. Adaptació de les vegueries
com a circumscripcions electorals al Congrés dels Diputats

Províncies actuals

Diputats

Vegueries

Diputats

BARCELONA

30+2 = 32

BARCELONA

27+1 = 28

CATALUNYA CENTRAL

3+1 = 4

TARRAGONA

3+2 = 5

CAMP DE  TARRAGONA

2+1 = 3

TERRES DE L’EBRE

1+1 = 2

Si aquests criteris es volguessin aplicar a una hipotètica divisió de la província de Lleida (actualment amb 4 diputats) en dues vegueries, constitucionalment caldria que cada una d’elles tingués 2 diputats, amb la qual cosa la ratio d’habitants/escó seria de 32.971 a l’Alt Pirineu i de 153.541 per a la Plana. El vot d’un pallarès valdria 4,6 vegades més que el d’un urgellenc; sembla una proporció exagerada i inacceptable. Aquest és un dels criteris que ens fa creure que l’Alt Pirineu, en raó a la seva reduïda població no reuneix els requisits per a ésser província, a diferència de la Catalunya Central i les Terres de l’Ebre[21].

Pel que fa al Senat, l’encaix de les dues noves províncies té mala solució. Al capdavall, un Senat que fos autènticament una cambra de representació territorial s’hauria de constituir a partir de les comunitats autònomes i no pas de les províncies, com coincideixen en assenyalar polítics i juristes. Per tant, el problema de l’absència explícita i diferenciada de la Catalunya Central i de les Terres de l’Ebre en el Senat no hauria de ser més que una petita disfunció transitòria. A la cambra alta les dues noves vegueries hauran de formar circumscripció unides a les seves actuals capitals provincials, Barcelona i Tarragona. A efectes electorals del Senat es mantindrien les 4 províncies però amb els límits modificats. Més complicada sembla l’atribució de 2 senadors a cada vegueria, però sobretot seria més injusta perquè implicaria rebaixar encara més el vot dels ciutadans de la regió metropolitana de Barcelona. Evidentment la millor solució fóra la reforma del Senat.

 

Notes

[1] En aquest sentit seria discutible si és constitucional el cas de la Val d’Aran, amb un consell d’elecció directa, que per tant no representa els ajuntaments de la vall.

[2] Un exemple en l’article de Josep A. Duran i Lleida “El sacrifici dels consells comarcals” (Avui, 12-V-2003). Jordi Pujol, afirmava que amb el sistema aprovat “serà més fàcil, en determinades comarques, que el vot d’una o dues poblacions grans determini decisivament la composició del Consell, deixant poc marge a 20, 30 i 40 pobles” (carta penjada a la pàgina web del partit, extractada a La Vanguardia 1-V-2003).  Artur Mas va declarar que l’actitud de PSC i ERC no tenia “perdó de Déu” (Avui, 25-IV-2003).

[3] El setembre de 2002, la Unión del Pueblo Leonés va presentar a les Corts de Castella i Lleó una proposició de modificació de la Llei de la Comarca del Bierzo, per tal d’instaurar un sistema d’elecció directa amb 5 circumscripcions electorals.

[4] Per això, els edictes de nomenament dels consellers emesos per les juntes electorals provincials no acostumen a indicar l’Ajuntament al què pertany cada conseller.

[5] Es pot admetre que els alcaldes de la capital de comarca i dels de municipis amb més de 20.000 hab. puguin delegar el seu càrrec en un altre regidor del consistori.

[6] No creiem factible el supòsit teòric d’una candidatura que obtingui representació comarcal sense tenir un sol regidor en algun dels ajuntaments. Si es donés, entenc que aquests vots no haurien de ser computats: només els regidors poden ser membres del Consell comarcal.

[7] Es podria admetre la designació d’altres regidors de l’ajuntament de la capital de vegueria o d’altres grans ciutats.

[8] No hi ha inconvenient en què la representació en funció del vot de la Comarca de Barcelona (31 diputats) es divideixi en dues circumscripcions (però amb un sol president de consell comarcal) per tal de reconèixer la identitat del Baix Llobregat. No sembla positiu, en canvi, fragmentar en dos el Vallès Occidental (5 diputats) atès que es disminuiria excessivament la pluralitat de la representació política.

[9] Per exemple, el president de CDC a Lleida, Isidre Gavín, va publicar a La Mañana (18-I-2003) un article en què acusava els socialistes de voler rebaixar el nombre de diputats de Lleida de 15 a 8 (si de cas seria a 12,5) i a Pasqual Maragall de pretendre “encongir Catalunya fins a concentrar-la en l’àrea metropolitana de Barcelona”. A la premsa de Girona, Lleida i Tarragona, CiU va inserir (adaptat a cada província) l’anunci que reproduïm (figura 3). No deixa de ser sorprenent aquesta campanya en un partit nacionalista que teòricament renega de la divisió provincial.

Figura 3. Anunci de CiU en el diari lleidatà La Mañana, 18-I-2003

[10] El catedràtic de ciència política de la UAB Josep M. Vallès presideix Ciutadans pel Canvi,i és el número tres de la llista electoral socialista al Parlament català que encapçala Pasqual Maragall.

[11] El sistema de Bosch també utilitza una lleu modificació del sistema d’Hondt de repartiment d’escons (Imperiali) que beneficia un xic els partits grans.

[12] Efectivament, ja lliurat aquest article a l’editor, Artur Mas va fer pública el 9 d’octubre una proposta de nova llei electoral d’acord amb els criteris esmentats: 55 districtes uninominals (41 comarques, un més per a l’Aran, 10 districtes de Barcelona i 3 per als residents a l’estranger) i manteniment del sistema actual per als 80 escons restants, adaptat a 6 o 7 regions però assegurant alhora el manteniment del pes de les actuals demarcacions de Lleida, Girona i Tarragona. Encara que la proposta no és prou concreta com per a fer un càlcul exacte de la seva traducció en escons, el PSC va estimar que amb els resultats de 1999 CiU hauria obtingut 75 diputats, el PSC 44, ERC i PP 7 i ICV 2 (El Periódico, 12-X-2003). En la redacció de la proposta van col·laborar els professor de ciència política Josep M. Colomer i Joaquim Colomines, aquest darrer diputat de CiU (El País, 10-X-2003).

[13] La complexitat del sistema fa que sovint el sistema alemany sigui descrit erròniament (Nohlen, 1998, p.129).

[14] Aquest contenciós podria explicar la suspicàcia de la Junta Electoral Central davant la modificació del sistema electoral de les comarques catalanes.

[15] De tant en tant es reclama una major presència lleidatana en el Parlament d’acord amb l’extensió territorial de la província. Així ho propugnava un frustrat Partit Lleidatà (Font Huguet, 1983) o articles de premsa com el de Juan Besa en Segre, 13-I-1998.

[16] Ens situem a mig camí de les dues hipòtesis que planteja Castro (2002, p.151): la primera calcula el nombre de diputats amb 7 vegueries d’acord amb el pes censal de cada regió (això dóna 93 diputats a Barcelona) i la segona manté les proporcions d’habitants/escó de les actuals províncies (72 diputats per a Barcelona).

[17] Vegeu igualment les anàlisis de geografia electoral de l’Equip de Sociologia Electoral de la Universitat Autònoma de Barcelona (1981 i 1990) i de Francesc Pallarès (1999).

[18] També Bosch defensa que la regió pirinenca sigui la més protegida i la metropolitana barcelonina la menys (Bosch, 2002, p.132). D’altra part, el Parlament del País Basc assumeix una proporció molt més desequilibrada, de valor 3,88 entre la població de Biscaia i la d’Àlaba, concedint els mateixos 25 diputats als tres territoris històrics.

[19] En una conferència pronunciada a la Societat Catalana de Geografia, M. Roca (2002, p.199) ironitzava: “Fins i tot tenint la previsió constitucional ha estat necessari que per a Ceuta i Melilla s’hagin de fer en la Llei electoral algunes previsions específiques. És una aspiració sensata i prudent, dintre la línia de l’Informe, esperar que Catalunya pugui tenir un tracte de disposició transitòria com la que pugui tenir Ceuta i Melilla. No crec que estem demanant massa.”

[20] El nombre final d’escons per a les properes eleccions de 2004 dependrà, però, de la xifra de població que llavors es consideri oficial. Hem fet els càlculs amb les darreres disponibles, referides al 1/1/02. Hem calculat les xifres de població que tindrien les vegueries amb la demarcació que proposem (Burgueño, 2003). És important observar que de la ubicació final del Baix Penedès depèn que un diputat sigui a Tarragona o a Barcelona.

[21] No endebades l’Informe Roca deia que “les peculiars condicions geogràfiques, demogràfiques i econòmiques de les comarques del Pirineu dificulten el seu encaix en la proposta general de fer coincidir el mapa regional o de vegueries i el de les províncies, d’acord amb el principi de simplificació, ateses les conseqüències que comporta, incloses les de caràcter electoral [...]” (p.61-62).

 

Bibliografia

ALBERTOS PUEBLA, Juan M. Un intento de modelizar el comportamiento electoral. El caso de la Comunidad Valenciana. Investigaciones geográficas, Alacant, 1990, n.8, p.207-216.

BOSCH, A. El sistema electoral. Una proposta per al Parlament de Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1995.

-  Una proposta de sistema electoral. Reflexions al voltant de la Llei electoral catalana. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2002, p.129-133.

BOSQUE SENDRA, J. Geografía electoral. Madrid: Síntesis, 1988.

BURGUEÑO, J. Geografía y administración. Proyectar territorios en el siglo XXI. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 2001, nº 32, p.191-207.

- Història de la divisió comarcal. Barcelona: R. Dalmau, 2003.

CANALS, R. M. – PALLARÉS, F. L’elecció dels consells comarcals a les propostes sobre organització territorial de Catalunya. Autonomies, 1986, nº 5, p.123-150.

CAPO, J.  Crítica i proposta per a un sistema electoral per Catalunya. Reflexions al voltant de la Llei electoral catalana. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2002, p.55-66.

CASTRO, C.  Reflexions i escenaris pel disseny d’un model electoral per Catalunya. Reflexions al voltant de la Llei electoral catalana. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2002, p.135-154.

COMISSIÓ D’EXPERTS Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. Barcelona: Departament de Governació i Relacions Institucionals, 2000.

COMPÁN VÁZQUEZ, D. Sobre la obtención de índices de percepción relativos al comportamiento político. (Aplicación al espacio electoral de la provincia de Almería). Cuadernos geográficos de la Universidad de Granada, 1982, n.10, p.5-26.

EQUIP DE SOCIOLOGIA ELECTORAL UAB Atlas electoral de Catalunya 1976-1980. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1981.

- Atlas electoral de Catalunya 1982-1988. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1990.

FONT, J. – BOSCH, A. Participació i sistema electoral. Propostes per al debat. Barcelona: Mediterrània, 1999.

FONT HUGUET, J. Les arrels del Partit Lleidatà. Lleida: Imp. Saladrigues, 1983.

GARRIDO LÓPEZ, C. Los partidos políticos en el sistema electoral de las diputaciones provinciales. Teoría y realidad constitucional, 2000, nº6, p.191-199.

GROTZ, F.  El sistema proporcional de composició mixta d’Alemanya: un model per a la reforma electoral? Reflexions al voltant de la Llei electoral catalana. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2002, p.7-18.

HERIN, R. Comportamientos electorales y clases sociales: el ejemplo de Murcia (España). Papeles de Geografía, Murcia, 1990, n.16, p.143-155.

LÓPEZ TRIGAL, L. –BENITO DEL POZO, P. Geografía política. Madrid: Cátedra, 1999.

MAGRE, J. – PONT, A. Una proposta de sistema electoral per a Catalunya. Reflexions al voltant de la Llei electoral catalana. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2002, p.155-166.

MIR i BAGÓ, J. La reforma del règim local a Catalunya. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya, 1991.

NOHLEN, D. El sistema electoral alemán. Un estudio comparativo. In El sistema electoral a debate. Veinte años de rendimientods del sistema electoral español (1977-1997). Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas – Parlamento de Andalucía, 1998, p.129-145.

OLIVÁN, J. –TENA, V. Los consejos comarcales: aspectos organizativos y régimen de su personal. In SALANOVA, R., La comarcalización de Aragón. Zaragoza: Cortes de Aragón, 1999, p.87-124.

PALLARÈS, F. – CANALS, R. La elección de los consejos comarcales en las propuestas sobre organización territorial de Cataluña. Autonomies, 1986, nº 5, p. 123-150.

PALLARÈS, F. Eleccions i comportament electoral a Catalunya 1989-1999. Barcelona, Mediterrània, 1999.

ROCA i JUNYENT, M. Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 2002, nº 53-54, p.191-208.

ROVIRA i VIRGILI, A. La Constitució Interior de Catalunya. Barcelona: Barcino, 1932.

SÁNCHEZ, J.-E. La política i l’administració del territori. In Primer Congrés Català de Geografia. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, 1991, vol.II, p.33-51.

_ Geografía política. Madrid: Síntesis, 1992.

SANGUIN, A.-L. Geografía política. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1981.

VALLÈS, J.M. – CANALS, R.M. Cap a una llei electoral catalana: elements i propostes per al desenvolupament de l’article 31 de l’Estatut. In VALLÈS, J.M. Reforma electoral i coordenades polítiques. Barcelona, Fundació Jaume Bofill, 1982. p.31-69.

VALLÈS, J.M. – BOSCH, A. Sistemas electorales y gobierno representativo. Barcelona: Ariel, 1997.

VALLÈS i SANCHIS, I. Eleccions al Congrés de Diputats, Parlament de Catalunya, Corts Valencianes i Parlament Balear (1977-1991). Cuadernos de Geografía, València, 1991, n.50, p.263-278.

- La participació de la dona a la política: una reflexió a partir de la seva situació al País Valencià. Cuadernos de Geografía, València, 1998, n.64, p.413-423.

- Nacionalismes al País Valencià: una proposta de tipologies des de la Geografia política. Cuadernos de Geografía, València, 2000, n.67/68, p.219-239.

VIRÓS, R. La representativitat política dels consells comarcals. In L’organització comarcal a Catalunya. Anàlisi dels primers anys de funcionament dels consells comarcals. Barcelona: Federació de Municipis de Catalunya, 1994, p.203-219.

© Copyright Jesús Burgueño, 2003
© Copyright Scripta Nova, 2003

 

Ficha bibliográfica:
BURGUEÑO, J. Reflexions i propostes al voltant del sisteme electoral a Catalunya: consells comarcals, diputacions, Parlament i representació a Corts. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona, 15 de noviembre de 2003, vol. VII, núm. 153. <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-153.htm> [ISSN: 1138-9788]

 
Índice de Scripta Nova